La ploma rovellada, el llapis i el pinzell...

«Cançó d’amor sota la pluja» (Havanera de tardor) Primer Premi XVI Certamen Poètic de Palafrugell

2012-01-24T02:44:00.001+01:00

Cançó d’amor sota la pluja (Havanera de tardor)

Plou, amor, aigua de vida, i enmig de la tempesta
et cercaré, amb salabror a la pell i les mans tremoloses,
arran del fred, del vent, del cel gris i de la pluja,
amarat de ferotge sentiment guarnit de lluna,
com les onades d'amor amb que em bressoles.

                    Trenca’m d’amor i dóna’m la vida.
                    Vesteix-te’n d’escuma, de blau i de sal.
                    Fes-te’n onada i apaga el capvespre.
                    Amara’m de llum i allbera’m la sang.
                    Escapça’m fogates amb ribets de menta.
                    Sigues donzella de vent de mestral.

Solcaré el teu cos, d’ivori i gessamí, balancejant-me,
encisat d'espigues de blat, d’enyor, d'anhels i dubtes,
entre brases de foc, brogit de brins i solcs d'espurnes,
assossegat per la llum dels teus ulls emmirallant-me.

                    Trenca’m d’amor i dóna’m la vida.
                    Abrigalla’t de seda, de rall i raglan.
                    Bressola’m d’argila, de goig i somriure.
                    Espigola’m de foc i de groc ginestar.
                    Glosa’m rondalles i roba’m la pena.
                    Sigues donzella d’argenta i safrà.

Plou, amor. Plau-me la pluja, en suspensió damunt la sorra.
Amb la mar tremoladissa, tallant les ombres
l'esguard s'encega. A cada pinzellada et tornes assequible.
De matinada, la marinada dibuixa somnis que el vent aguaita.
El mar oneja, sobre les roques, remor de versos,
que s'endinsen dedins la nostra cambra. Escampa,
i cada estel, curiós, et mira. Plou-me la pluja.

Jo t’acaricio i m’abrigallo, amb recer de tu i de mi,
                                        ... i amb la teva olor de terra humida.

Toni Arencón i Arias
«Cançó d’amor sota la pluja»
(Havanera de tardor)

Primer Premi
XVI Certamen Poètic de Palafrugell
19è Aniversari de les Trobades Poètiques
22 de gener de 2012

Diumenge, 22 de gener de 2012, al Teatre Municipal de Palafrugell, vaig tornar a viure una jornada molt especial. Molt especial perquè el jurat del XVI Certamen Poètic de Palafrugell va considerar el poema «Cançó d’amor sota la pluja (Havanera de tardor)» com a mereixedor del Primer Premi, guardó que vaig rebre de les mans del Regidor de Cultura, sr. Xavier Roca. Molt especial perquè em vaig retrobar amb les persones que són el cor i l'ànima del Racó Poètic Palafrugell, les amigues Carme Hostaled i Montse Caussa, com a representants visibles de tota una colla de persones amants de la poesia que gaudeixen organitzant les Jornades Poètiques. Molt especial perquè vàrem tenir l'oportunitat d'escoltar els poemes dels participants en la categoria infantil i compartir la seva il·lusió. I molt especial perquè l'amiga i poetessa Laura Ropero es va portar també el Tercer Premi del Certamen. Per tot plegat, a tots i a totes, gràcies !!!

Laura Ropero - Octavi de la Varga - Montse Caussa - Xavier Roca
Toni Arencón - Carme Hostaled

Toni Arencón - Laura Ropero

Ressenya de l'acte, poemes dels guardonats i més fotografies a:
Lo Càntich

[ Tornar a Pàgina Principal ]

L’essència de la por

2012-01-18T16:13:00.000+01:00

L’essència de la por

     No sé si vostès han passat mai una nit dominats per l'angoixa. Els hi explicaré la meva experiència i potser reconsiderin la seva opinió.

     En tancar la Clínica Infantil, els administradors em contractaren com a vigilant. Un bon treball: tranquil, descansat... si no fos pels sorolls. «Només és el renou produït per les contraccions estructurals d'un edifici ruïnós», em repetia. Però, per molt que intentava assossegar-me, la por em tenallava el cor.

     «Maleït lloc!». Encara revisc els calfreds que sentí en escoltar els passos errants pels ombrívols passadissos deserts, els gemecs en les habitacions abandonades, els udols en els quiròfans clausurats... Envaït pel pànic, en fer-se'n més insistents, decidí fugir. Tant de bo me n'hagués arraconat, esperant l'albada, dedins del despatx de vigilant!

     Els viu, reflectits, en creuar per davant de la cristallera de l'antiga sala de jocs. Eren ells: els nens que havien perdut la vida a la clínica. Em miraven, amb els ulls glaucs, immensos, buits de vida, clavats en els meus. El fred em glaçà les venes. Traguí l’arma, disparant fins a buidar el carregador, però les bales travessaven els seus cossos.

     «Vine amb nosaltres», digué un d'ells, en to suplicant.

     Em comprenen ara? Potser ja entenen la meva situació. L'essència de la por –de la vera por– es el temor d'allò que desconeixem. No puc permetre que enderroquin l'edifici. És pels nens. Sóc el seu custodi. Aquesta circumstància, i perdonin el meu atreviment, m’ha obligat a degollar-los a vostès. No, no tinguin por d'ells. Ara, senyors, ja els coneixen... Ja no els han de témer.

oO0Oo

–Tallin! Ha quedat bé! –exclamà el director, deixant de mirar per la càmera, un glatit abans que el terror li gelés el cor en percebre el somriure sardònic de l'actor que feia el paper de vigilant, encara amb el ganivet a la mà, mirant-lo fixament... amb els ulls buits de vida...

Dels talls dels colls dels altres actors, immòbils al terra de l'estudi, brollaven gelatinosos fils de sang.

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
L’essència de la por

Il·lustració:
"L’essència de la por"
Toni Arencón i Arias

[ Tornar a Pàgina Principal ]

«I, en desprendre’m...» - Poemes per a la Marató 2011 - Sandra Domènech & Toni Arencón i Arias

2011-12-27T19:24:00.001+01:00

«I, en desprendre’m...»
- Poemes per a la Marató 2011 -
Sandra Domènech & Toni Arencón i Arias

I, en desprendre’m del meu cos, i marxar, i dir l'adéu
–d'una manera que espero no definitiva–
et lliuraré tot allò que avui ha estat
la meva essència,
com el cor poderós, palpitant per la vida,
o la mirada immensa,
o la pell que ara mateix acaricio...
i, potser, compartiré el teu goig i la teva pròpia intensitat.

Poema: "I, en desprendre’m..." - Toni Arencón i Arias
Il.lustració: Sandra Domènech
Escola Municipal d'Art Arsenal
Mida: 21x29,7
Tècnica: Mixta

* * *

Poemes per a la Marató 2011 és una iniciativa pictòrica-poètica de l'Associació de Relataires en Català per col·laborar amb la recaptació de donatius per a la Marató de TV3 del present any 2011 (dedicada a la regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits).

«Rescatem l’amor» - Poemes per a la Marató 2011 - Imma Fuster i Tubella & Toni Arencón

2011-12-27T16:36:00.001+01:00

«Rescatem l’amor»
- Poemes per a la Marató 2011 -
Imma Fuster i Tubella & Toni Arencón

És tan bell rescatar l’amor
del fons del bagatge.
És tan gran saber acaronar
la generositat.
I ofrenar futur
i eixugar llàgrimes...
És tan bell poder regalar
VIDA i llibertat!

Poema: "Rescatem l’amor" - Imma Fuster i Tubella
Il.lustració: Toni Arencón i Arias
Mida: 20x29cm
Tècnica: Acrílic i tinta xinesa

* * *

Poemes per a la Marató 2011 és una iniciativa pictòrica-poètica de l'Associació de Relataires en Català per col·laborar amb la recaptació de donatius per a la Marató de TV3 del present any 2011 (dedicada a la regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits).

«No deixem que ploren els estels...» - Poemes per a la Marató 2011 - Francesc Arnau i Chinchilla & Toni Arencón

2011-12-14T16:19:00.001+01:00

«No deixem que ploren els estels...»
- Poemes per a la Marató 2011 -
Francesc Arnau i Chinchilla & Toni Arencón

No deixem que ploren els estels,
evitem que criden els malats
com les oronetes en la nit
pel dolor de veure’s impotents.

No tenim una altra pell com les serps,
però tenim la tecnologia, tanmateix,
que fa créixer nous membres del no-res
en la carn esqueixada de la gent.

* * *

Poema: "No deixem que ploren els estels..." - Francesc Arnau i Chinchilla
Il.lustració: Toni Arencón i Arias
Mida: 30 x 40
Tècnica: Mixta

* * *

Poemes per a la Marató 2011 és una iniciativa pictòrica-poètica de l'Associació de Relataires en Català per col·laborar amb la recaptació de donatius per a la Marató de TV3 del present any 2011 (dedicada a la regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits).

Si almenys pogués acariciar-la una única vegada...

2011-12-05T00:09:00.001+01:00

Si almenys pogués acariciar-la una única vegada...

     «La desitjava tant que pregava nit i dia per convertir-me en part de la seva pell de sorra calcària i sol abrasador. Anhelava passar la resta de la meva vida unit a ella. Era una passió tan intensa que no vaig dubtar en tancar el puny en veure caure un estel fugaç i vaig cridar al vent el meu deliri.
     L’home tenebrós va sorgir del no-res, entre el bromall, oferint-me un pacte: compliria el meu deler, fos qui fos, però seria un acord que no es podria desfer. Vaig acceptar, xiuxiuejant-li el meu desig a cau d’orella».

     El cos –com si fos un somni de certesa incurable, en una ficció de Borges–, es va fondre en pigments, de tots els colors de l’iris. Es va dissoldre en la mateixa tinta dipositada en els dispensadors de vidre de l’artista, abans de ser absorbida per l’agulla i que el rotor mecànic comencés a delinear el dibuix meticulós sobre la pell de l’amada, omplint-la de color.
     Quan l’artista va aplicar la solució antisèptica amb l’atomitzador i va cobrir el tatuatge amb una fina capa de crema, l’essència corpòria ja estava unida per sempre a la pell de la jove. Ja era ella. Formava part del seu cos en forma de rosa tintada de vermell encès, tatuada sobre el seu pit dret.

     Recordem-ho, era un pacte sense clàusula de rescissió. I cal remarcar-lo; perquè, malgrat formar-n’hi part, un tatuatge resta condemnat a no poder acariciar la pell del cos a qui pertany... i a suportar les carícies d’altres dits aliens...

     «...Si almenys pogués acariciar-la una única vegada... ».

     Cal mesurar els nostres desigs. Aquella nit, en Nin, l’artista ho va fer. Va desitjar a cau d’orella que l’home tenebrós es transformés en la més meravellosa de les seves creacions.
     –M’has fet estremir quan em tocaves... –va referir la jove, admirant la rosa encesa reflectida en un mirall, abans de clavar la seva mirada intensa en els ulls d’en Nin.
     I en Nin, l’artista, va acariciar fugaçment la rosa de foc, provocant un nou calfred de passió en el cos del seu desig.

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Si almenys pogués acariciar-la una única vegada...

Il·lustració:
"Tatuatge"
Toni Arencón i Arias

[ Tornar a Pàgina Principal ]

«El teu cor» - Poemes per a la Marató 2011 - Mercè Baldi Coll & Toni Arencón

2011-11-29T17:14:00.001+01:00

«El teu cor»
- Poemes per a la Marató 2011 -
Mercè Baldi Coll & Toni Arencón

Amb el vent a la cara i el sol ponent,
jo miro enrere i vull anar endavant.
No fora savi morir vivint,
si et tinc a dins com un regal.

* * *

Poema: "El teu cor" - Mercè Baldi Coll
Il.lustració: Toni Arencón i Arias
Mida: 48 x 38 (8F)
Tècnica: Oli i acrílic sobre tela bastida

* * *

Poemes per a la Marató 2011 és una iniciativa pictòrica-poètica de l'Associació de Relataires en Català per col·laborar amb la recaptació de donatius per a la Marató de TV3 del present any 2011 (dedicada a la regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits).

Hòstia! Però si són...!

2011-11-25T23:41:00.001+01:00

Hòstia! Però si són...!

     Eren dos quarts de tres de la matinada de dijous. Minuts abans havia fet una radiografia, amb el portàtil, a un pacient ingressat en Cures Intensives –el seu estat no permetia que fos traslladat a la Sala de Radiografia– i esperava que la reveladora em retornés la placa.

     Les actuals reveladores de plaques radiogràfiques realitzen tot el procés de forma automàtica, convertint les emulsions impressionades en imatges visibles. La intervenció humana és mínima, limitada a introduir els clixés, anteriorment exposats al feix de raigs X, en la ranura corresponent. Un procés avorrit, però perfecte a nivell tècnic.

     Vaig escoltar el so dels rodets interns, en accionar-se, senyal que els líquids reactius ja havien realitzat la seva part del treball. Poc a poc la radiografia es va dipositar sobre el calaix de sortida (m'encanta l'olor que desprenen les radiografies en acabar de revelar-se). La vaig recollir i vaig encendre el negatoscopi, per comprovar si l'exposició havia estat la correcta.

     Quan vaig veure la imatge, la mà em va tremolar de manera involuntària. Em vaig dirigir a la Unitat de Cures Intensives i vaig buscar la Cristina, la infermera que m'havia ajudat a girar el pacient per col·locar-li la placa verge sota l'esquena. En mostrar-li la radiografia, a contrallum d’un fluorescent, vaig observar com els seus ulls s’engrandien i obria la boca en un perfecte gest de sorpresa. Estava clar que veia el mateix que jo: en la radiografia es podien observar unes tisores, ubicades a l'interior del pulmó dret!!!

     La silueta era totalment definida. No deixava cap mena de dubte: eren unes tisores.

     —Has perdut alguna cosa? —li vaig preguntar, amb molta ironia.

     —Hòstia! —va exclamar—, però si són les meves tisores!

     —Haurem de repetir la radiografia...

     —I tant! —va referir, recuperant-se de la sorpresa inicial—, però primer ajuda'm a girar-lo, per retirar les tisores. M’han tingut que caure de la butxaca en moure’l abans... Han d'estar molestant-li, pobre, amb elles entre l'esquena i el llit...

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Hòstia! Però si són...!

Il·lustració:
Toni Arencón i Arias

[ Tornar a Pàgina Principal ]

«En mi» - Poemes per a la Marató 2011 - Xavier Gonzàlez-Costa & Toni Arencón

2011-10-13T15:57:00.001+02:00

«En mi»
- Poemes per a la Marató 2011 -
Xavier Gonzàlez-Costa & Toni Arencón

La vida no ha expirat
amb el teu últim alè,
perquè en mi viuràs

per sempre.

* * *

Poema: "En mi" - Xavier Gonzàlez-Costa
Il.lustració: Toni Arencón i Arias
Mida: 48 x 38 (8F)
Tècnica: Oli i acrílic sobre tela bastida

* * *

Poemes per a la Marató 2011 és una iniciativa pictòrica-poètica de l'Associació de Relataires en Català per col·laborar amb la recaptació de donatius per a la Marató de TV3 del present any 2011 (dedicada a la regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits).

«La pluja de records antics» - Poemes per a la Marató 2011 - Marc Freixas & Toni Arencón

2011-10-04T21:01:00.001+02:00

«La pluja de records antics»
- Poemes per a la Marató 2011 -
Marc Freixas & Toni Arencón

La pluja de records antics
ha tornat estèril el present
i trista la coherència dels més pròxims.

Però després del xàfec
he vist arribar la vida amb tanta força,
que ara decideixo omplir la font
i fer-me lloc per quan els reclami.

Tornaré sense recança per beure'm l'aigua sense fre.

* * *

Poema: "La pluja de records antics" - Marc Freixas
Il.lustració: Toni Arencón i Arias
Mida: 48 x 38 (8F)
Tècnica: Oli i acrílic sobre tela bastida

* * *

Poemes per a la Marató 2011 és una iniciativa pictòrica-poètica de l'Associació de Relataires en Català per col·laborar amb la recaptació de donatius per a la Marató de TV3 del present any 2011 (dedicada a la regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits).

«Sutures d'absència» - Poemes per a la Marató 2011 - M.Pilar Navarro Morte & Toni Arencón

2011-10-03T12:27:00.001+02:00

«Sutures d'absència»
- Poemes per a la Marató 2011 -
M.Pilar Navarro Morte & Toni Arencón

Sutures d'absència

Teixirem el futur
amb sutures d'absència.

Si tu no hi ets,
jo trobaré la teva llum
en altres ulls,
tu alenaràs batecs
d'un altre cor.

Mort vençuda.

* * *

Poema: "Sutures d'absència" - M.Pilar Navarro Morte
Il.lustració: Toni Arencón i Arias
Mida: 48 x 38 (8F)
Tècnica: Oli i acrílic sobre tela bastida

* * *

Poemes per a la Marató 2011 és una iniciativa pictòrica-poètica de l'Associació de Relataires en Català per col·laborar amb la recaptació de donatius per a la Marató de TV3 del present any 2011 (dedicada a la regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits).

«Canvi de joc» - Poemes per a la Marató 2011 - Isabel Barriel & Toni Arencón

2011-09-25T12:45:00.002+02:00

«Canvi de joc»
- Poemes per a la Marató 2011 -
Isabel Barriel & Toni Arencón

Canvi de joc

Sense ombres ni núvols,
sota el cel ben blanc
t'abandona el ritme
i et cobreix la sang.

Sense ombres ni núvols
canviaràs de joc,
seràs bocins que estrenen
anatomies d’altres noms.

* * *

Poema: "Canvi de joc" - Isabel Barriel
Il.lustració: Toni Arencón i Arias
Mida: 48 x 38 (8F)
Tècnica: Oli i acrílic sobre tela bastida

* * *

Poemes per a la Marató 2011 és una iniciativa pictòrica-poètica de l'Associació de Relataires en Català per col·laborar amb la recaptació de donatius per a la Marató de TV3 del present any 2011 (dedicada a la regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits).

«B@ll Pr@t» & «El tango de Gustav Klimt»

2011-09-18T01:07:00.001+02:00

Cartell de 'B@ll Pr@t' 2011

«B@ll Pr@t»
&
«El tango de Gustav Klimt»

     Avui, diumenge 18 de setembre de 2011, l'Associació de Familiars d'Alzheimer del Baix Llobregat (AFABLL), organitza un any mes l'espectacle de ball i música B@ll Pr@t, al Teatre Modern del Prat de Llobregat.

     L'acte benèfic, dins del marc de la commemoració de l'Any Internacional de la investigació en l'Alzheimer i altres malalties degeneratives i del Dia Mundial de l'Alzheimer (21 de setembre), data escollida per la Organització Mundial de la Salut i la Federació Internacional d'Alzheimer, té com a objectiu donar a conèixer la malaltia i difondre informació, buscant el suport i la solidaritat de la població, de les institucions i dels organismes oficials.

     Aquest any, una pintura meva, "El tango de Gustav Klimt", ha rebut l'honor de ser escollida la imatge oficial per il·lustrar el cartell de l'espectacle B@ll Pr@t i aprofito per donar les gràcies per la seva deferència a la Sra. Maria Rosa Giner, Presidenta de l'Associació de Familiars d'Alzheimer del Baix Llobregat.

     Però aquesta entrada al bloc no està escrita per parlar de la meva obra, sinó per convidar-vos, amics i amigues, a assistir aquesta tarda, a les 18:30h., al Teatre Modern del Prat de Llobregat (Pl. de la Vila, 5). El preu de l'entrada és de 12 €. L'espectacle s'ho mereix i la causa encara més.

Programa

- Mixbollywood -
Bollywood Diamonds
Coreografia: Sílvia Martín

- Tanquillo de Quetama -
Grup "Raices" de la Casa de Cádiz del Prat
Coreografia: Filo García

- Le Petit Excellence -
Gimnàs Nippon Prat
Coreografia: Úrsula Rilo

- El Bolero -
Associació "Tot pel Ball"
Ballarins i coreografia: Lali i Félix

- Salsa Prat -
Grup de salsa "Prat Artesà"
Coreografia: Raúl Ochoa

- Mes Stius -
Amics de la Sardana del Prat
Coreografia: Araceli Pallarés

- El bailador -
Escola "Amics del Ball" de Terrassa
Ballarins: Paco Sabate i Paqui Garrido

- Remix Break -
Grup de Break Dance "The Legend"
Ballarins i Coreografia: Christian i Iván

- La bayadere -
Escola de Dansa Clàssica "Laura Mas"
Ballarina: Montse Carmona

- Grease -
Grup Amics Pota Blava
Coreografia: Juan Bote

- Hurt -
Companyia "Spiral Dancers"
Ballarins: Glòria Sobrero i Jordi Siñol

- Mi búsqueda -
Escola de ball "Sergi i Lourdes"
Ballarins: José Alcaide i Patri Cárdenas

- El Choclo -
Escola "Amics del Ball" de Terrassa
Ballarins: Paco Sabaté i Paqui Garrido

- Raindrops Box -
Grup "Raindrops Box" del Prat
Coreografia: Montse Carmona

- Vals de San Bernardino -
Associació "Tot pel Ball"
Coreografia: Lali Rodríguez i Félix Patrón

- Sevillanas Populares -
Grup "Raices" de la Casa de Cadiz del Prat
Coreografia: Filo García

- Summermambo -
Amics de la Sardana del Prat
Coreografia: Araceli Pallarés

- Kaizen -
Gimnàs Nippon Prat
Coreografia: Nadia Rilo

- Corazón espinado -
Escola de ball "Judith Puig" del Prat
Coreografia: Judith Puig

- Baila cielito lindo -
Associació "Tot pel Ball"
Coreografia: Rocío Quesada

- España Cañí -
Associació "Tot pel Ball"
Ballarins i Coreografia: Lali i Félix

- Saw -
Escola de Dansa Clàssica "Laura Mas"
Ballarina i Coreografia: Montse Carmona

- Moulin Rouge -
Companyia "Zentla" del Prat
Coreografia: Vicente Roldán i Úrsula Garrido

Presentadora:
Montserrat Quiñonero Casas

Coordinació:
Isidor Pozo i Alba Estruch

Direcció:
Lluïsa Velasco Salvadó

Organitza:
Associació de Famíliars d'Alzheimer del Baix Llobregat

Ens hi veiem al Modern!

«Dona» (Sonet de denúncia horitzontal en versos infinitesimals) Menció d'Honor - Viola d'Or Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i la Bordeta - 2011

2011-09-15T22:43:00.003+02:00

Dona
(Sonet de denúncia horitzontal en versos infinitesimals)

Quatre voltes de clau, habitades d'engany, caminen arbitràries per la ciutat polsegosa i simètica,
a través de la boirina enamorada i solitària, de perdurable afany, d'una mar en decadència.
Tot és silenci: els despits, l'abstracció, la cendra sagrada, l'esforç, la nit i la presència
desastrada en besllum de rom embriagat, de violeta de genciana, de mel de pa i d'esperit d'absenta.

Sobre la barana de l'oblit -i de la inèrcia mercenària- gaudeix del dol de morir desperta.
Si tanca els ulls, els blaus del cos i els morats de l'ànima, marquen el foc de l'evidència.
No sap cripdar. No pot volar. Té plom als peus. Si volgués marxar, despertaria la bèstia.
En cas de fatiga tremolosa, esclat de dol de febre impia, trenca l'esquema a cops d'empenta.

I, sense ser, és ésser necessari d'un necesser falsificat, de fracàs atresorat i de mirada de latència.
Per si de cas, en el silenci posterior als crits callats, deixa la porta de casa ben oberta.
I tanca les finestres. Fragment d'amor. Redol de clot. Brollador de llàgrimes i d'absència.

Escorxada de denúncia silent i d'agra marinada, abraçada al monstre de l'alè de menta.
El dolor s'ofega amb un tall abatut i previsible d'una escolada renegada de demència.
Hi ha dones que tenen per infern, sense morir, morir a diari en una illa deserta.

Toni Arencón i Arias
«Dona»
(Sonet de denúncia horitzontal en versos infinitesimals)

Menció d'Honor - Viola d'Or
Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i la Bordeta
2011

Avui, 15 de setembre de 2011, a la Sala de Plens del Districte Sants-Montjuïc, s'ha celebrat l'acte de lliurament dels Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i la Bordeta.

El meu poema «Dona» (Sonet de denúncia horitzontal en versos infinitesimals), versos escrits en contra del maltractament de gènere, ha rebut l'honor de rebre la Menció d'Honor de la Viola d'Or d'aquest certamen.

A més, en acabar el lliurament dels premis, he rebut un altre "premi", inesperat i imprevist (d'aquells que no queden gravats en cap placa, però que arriben al cor), doncs el Sr. Lluís Llanas i la Sra. Isabel Morell, president i coordinadora de l'Associació de Comerciants Creu Coberta, m'han felicitat pel poema i m'han convidat a llegir-lo en l'acte contra el maltractament de gènere que es celebra, cada any, al mes de maig. Moltes gràcies! Allà hi seré!

Els Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i la Bordeta són un certamen literari de poesia instaurat per primera vegada el dia de Sant Bartomeu de 1877, van ser els segons Jocs Florals a celebrar-se després dels de Barcelona, i han estat reinstaurats el 2010 per iniciativa de:

• Societat Coral la Floresta
• Federació d’Associacions i Comissions de carrers de la Festa Major de Sants
• Federació d’Associacions, Entitats i Comissions d’Hostafrancs
• Comissions de la Festa Major de la Bordeta
• Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta

Els seus impulsors foren Jacint Laporta i Pere Riera Riquer, redactors de la revista Eco de Sans. En aquesta segona edició dels Jocs Florals recuperats, 134 anys després, l’impuls de la literatura esdevé de nou un dels objectius d’aquest esdeveniment, emmarcat entre les festes majors de Sants, Hostafrancs i la Bordeta

Moltes gràcies als membres del jurat. Enhorabona als organitzadors del certamen i felicitats als companys i companyes premiats, i a totes aquelles persones que amb la seva participació han fet possible aquest event.

[ Tornar a Pàgina Principal ]

«Crec que m’estimava...»

2011-09-03T19:38:00.001+02:00

Crec que m’estimava...

Crec que m’estimava. Però no ho sé.
Eren temps d’incerteses. Verge,
la platja encara era una platja salvatge.
Cada albada sortia el sol per l’est,
però no sabíem si trobaria ponent.

Crec que m’estimava. I molt.
Però no ho puc assegurar.
Era difícil trobar la senda correcta
entre tantes cruïlles isolades. Disperses,
les estrelles brillaven més que avui.

Crec que m’estimava. Massa i tot.
En els seus ulls jo em fonia.
Trobava la pau en el seu cos. I l’anhel
en el seus llavis. Els focs artificials
eren focs de desig amb un punt de melangia.

Toni Arencón i Arias
«Crec que m’estimava...»

Il·lustració:
"Incertesa"

CC BY-NC-ND 3.0

[ Tornar a Pàgina Principal ]

«Ens van tallar d’arrel» Primer Premi XVIII Certamen de Poesia i Pintura "Alba Estiu" - 2011

2011-08-06T18:43:00.004+02:00

Ens van tallar d’arrel

          Juliol, 1936

            N’érem joves i ens van tallar d’arrel....
Ens van tallar d’arrel al bell punt del migdia.

      A l’hora de l’àngel, amb llàgrimes als ulls,
acomiadant-me d’ell amb carícies obsessives.
El lloc? Cantonada del Duc amb la Portaferrissa.
                                                            Barcelona.
........a l’hora de l’àngel, amb llàgrimes als ulls.....

Es va marxar amb foc de pàtria i horitzons
                                                sense somriures
Sense entendre d’honradeses ni queviures. A fora
     [ queia ]                                       Juliol.
                                   I es va aquietar la mar.

No el vaig tornar a veure. No l’he tornat a veure
                                               I era ma vida!

      Jo encara duia trenes......      A fora, queia
                                                            J
                                                            u
                                                            l
                                                            i
                                                            o
                                                            l

No puc dir que em recordi dels seus ulls
               a totes hores...          ni dia rere dia........
Ja sóc massa gran          [el temps ha fet estralls ]
no seria veritat i amb agulles d’or ja no jugaria.
              Ni amb aurores estrictes
                            ni amb fondàries de mentides.

Però [ alguna tarda incerta ] m’assalta l’incertesa
          per alguna escletxa del vel de la memòria.
I una punxada de dolor al bell mig del cor, i un neguit...
I una cançó que em commou, per la finestra,
                                    penetra a dolls.
I en veu callada pronuncio.......     el seu nom...
                                ...i recito un vers...

         N’érem joves i ens van tallar d’arrel...
Ens van tallar d’arrel al bell punt del migdia.

Toni Arencón i Arias
«Ens van tallar d’arrel»

Primer Premi
XVIII Certamen de Poesia i Pintura "Alba Estiu"
2011

Diumenge, 24 de juliol de 2011, a la Sala d'Exposicions del Casal Municipal de Cunit, es va celebrar el lliurament de premis del XVIII Certamen de Poesia i Pintura "Alba Estiu", organitzat per l'Ateneu Cultural Alba de Cunit.

El meu poema «Ens van tallar d’arrel» va rebre l'honor de ser-li concedit el Primer Premi de Poesia d'aquesta edició. Malgrat no poder ser-hi present en l'acte de lliurament (estava gaudint d'uns dies de vacances a Ses Illes), vaig estar molt bé representat i vull felicitar la resta de premiats i finalistes, i agraïr als organitzadors de l'acte i, en especial, la seva presidenta M. Dolores Latorre, per la seva deferència i esforç per promocionar la cultura amb aquest certamen, lligant dos arts: la poesia i la pintura.

[ Tornar a Pàgina Principal ]

«Enyorança»

2011-07-17T16:48:00.003+02:00

Enyorança

Regirem l’obra juganera que flueix
i trenquem el ritme fosc de la memòria.
Ara és capvespre d’espígol
i guspireig d’arrel i planys de platja daurada.
I ritme. I so. Del vell recer d’adolescent
temorós del sentit. Capvespre de boira,
les músiques cessen i els llums de ciutat
s’apaguen. S’amaguen els vents,
de llarga abraçada immortal,
amb un alè d’esgarrifança.
Perquè amem amb claredat de lluna.
I d’enyorança. I som amats a cau d’orella.

Mar endins
s’adormen les onades. Més ençà,
perpetuant pensaments i bateig de turment,
estrenyem empremtes de pedrís
en la pell de l’om de la ribera.

Ara
sóc el silenci
que amaga mentides.

Toni Arencón i Arias
«Enyorança»

Il·lustració:
"Marina en clau de capvespre d'estiu"

CC BY-NC-ND 3.0

[ Tornar a Pàgina Principal ]

'El tango de Gustav Klimt' XXXV Exposició col·lectiva d'artistes del Prat

2011-07-01T23:55:00.004+02:00

"El tango de Gustav Klimt"
Oli sobre tela
Mida 25F
© Toni Arencón - 2011

XXXV Exposició col·lectiva d'artistes del Prat

Participants:

Roser Alaber Molinos
Margarida Aleu Farrés
Magda Aragó Meizoso
Toni Arencón i Arias
Mª Guadalupe Arranz Toro
Josep Bages i Jané
Enriqueta Balagué Gil
Teresa Bastida Riubó
Jesús Belmonte Fernández
Josep Manuel Benet Mataix
Blai Encarna Boada Ródenas
Manuel Cabrera Porcel
Raul Cabrera Porcel
Julia Cáceres Cañadas
Santiago Capistros Vives
Ángeles Carricondo Jiménez
Vanessa Castelló Tarrats
Eduardo Castillejo Campo
Montserrat Catot Pujals
Francisco Celaya Reina
Cercle Artístic i de Pensament
Adrián Cervera Pascual
Carmen Cobos Alcazar
Frederic Comas Alcover
Javier Comas Carrasco
Neus Company Ginabreda
Joan Dalmau Maldonado
Evelio de la Fuente de la Fuente
Fidel Manuel de los Riscos
Andrés del Río Balbás
Miguel Díaz Palenzuela
Antonia Díaz Rodríguez
Juan Antonio Díaz Sánchez
David Durán Dominguez
Carmen Escobedo Escobedo
Isabel Escolano Amengual
Jose María Evole de Sande
David Faure López
Glòria Feu Solanes
Gamar Javier García Reche
Àngel Garcia Vidal
Laura Gil
Gerard Giménez Mor
Joan-Pau Giralt i Codina
Ana Haro Sabiote
Encarna Higueras del Olmo
Inma Huarte Maquirriain
Julio Julián Hurtado A. Jaenes
Elena Jordà Domènech
Joan Jordà Domènech
Dolors Madrid Safont
Rosamary Marín Pastor
Irene Márquez Murciano
Miguel Martín Romero
Soledad Membrado Cartañá
Manuel Millán Diví
David Mora Murillo
Amparo Nieto Martín
Marta Nieto Perales
Mila Pardo Pardo
Antonia Pinto
Piedad Piñera Lavin
Maribel Ponce
Juan Puertas Capel
Maria Pujol Gironés
Silvia Ramírez
Susana Ramos
Mª Carmen Ramos
Jose Javier Revilla Herraiz
Elisa Rigol Solano
Moisés Rodríguez Plaza
Manuel Rodríguez Troncoso
Elisa Rubio Saucedo
Antonio Ruiz Jiménez
Jordi Rull Dalmau
Marta San Juan Navarro
Néstor San Nicolás López
Julia Sánchez Falcó
Manuel Sánchez Jiménez
Marisa Sánchez Ugena
Josefina Sans Besora
Francesc Serrano Garcés
Antonia Sinde Fernández
David Solvas Estalle
Rosa Tarrats del Rey
Manuel Torres Braojos
Luisa Torres Gómez
Ángeles Urretavizcaya
Fernando Vecino Durán
Mercè Ventura
Rosa Zaragoza Sales
José Luis Zorrilla Campos

De l'1 al 24 de juliol de 2011
Inauguració: divendres, 1 de juliol a les 20 hores

Centre d'Art Torre Muntadas
Sala Josep Bages
Jaume Casanovas, 80
El Prat de Llobregat

[ Tornar a Pàgina Principal ]

«Aquí estem, el meu dolor i jo» Menció d'Honor Premi de Poesia Pepi Pagès - 2011

2011-06-22T23:28:00.006+02:00

"Dolor"
Toni Arencón i Arias

Aquí estem, el meu dolor i jo

Aquí estem        [ el meu dolor i jo ]
             tolerant-nos l’un a l’altre,
drets a la sala d’espera de l’instant i la incertesa,
compartint el mateix cos, cada dia, de tu a tu,
             en la proximitat i en la distància.
Lluita inhòspita. Cadascú fa servir les seves armes.
             Com un animal que desperta,
quan s’enrabia, m’arreplega amb fiblades
i en defenso prement ben fort les dents fins les arrels.

                   Aquí estem.
El meu dolor i jo.        Sense mirar-nos als ulls.
             Com una migdiada sufocada.
Com ferides obertes en clarividència precipitada
             de sorra i de ciment.

Si l’ignoro, es fa present. És murri. És punyent.
Li agrada entretenir-se amb estels calidoscopis.
Impassible. Juga amb el temps i amb les vidrieres
                               de colors.
I amb la mar i amb l’amor.        El meu dolor
                         i jo. Aquí estem.
Amb soledat sóc seu. Terra cremada. Tremolo
             de soledat. Conjurat
i empolsegat, gravitant i repudiat, perdut en el desig
                   de perdre’l.

Hi ha moments de derrota,
                   exhaust i sense forces,
que busco consol en les paraules.
             Són bona companyia
       [ els versos dels poetes ]
i apaivago la seva presència
       amb l’aigua cristal·lina d’estrofes silencioses.

Respiro a fons. Malgrat tot, guanyo batalles.
En somriure, el transformo en un fantasma.
                                     I gemega.
Quan s’encalma s’amaga en un pou sord,
       estèril, sense llums i sense llàgrimes.
Tinc set.        La bèstia calla        [ o dormita ]
                               Avui no hi és.
L’albada inflama d’atzurs l’esperança. Avui no hi és.
M’incorporo i estiro els braços ben oberts.
                   Avui no hi és.
Aquí estic, jo. I només jo. Sí, jo, tant sols jo
                                     només...
             Avui no hi és.
Avui sóc jo.

Toni Arencón i Arias
«Aquí estem, el meu dolor i jo»

Il·lustració:
"Dolor"

Menció d'Honor
Premi de Poesia Pepi Pagès
22 de juny del 2011

Dimecres, 22 de juny de 2011, vaig gaudir l'honor de rebre la Menció d'Honor del Premi de Poesia Pepi Pagès 2011, en la seva 6a edició, durant la Festa Literària organitzada per la Fundació Oncovallès. L'acte es va celebrar a la Sala Once de Granollers. La Fundació Oncovallès és una Associació d’Ajuda Oncològica que té cura dels malalts de càncer i del seu entorn més directe, els seus familiars. El lema d'aquesta edició era: "Conviure amb la malaltia".

La Festa Literària es va iniciar amb la presentació del vodevil en un acte: "El senyor Josep falta a la dona", de Santiago Rusiñol, signat amb el pseudònim de Jordi de Peracamps (obra que va ser estrenada per primera vegada la nit del 23 de gener de 1915, per Ferran Bozzo, director de la companyia del Teatre Espanyol) interpretat per les actrius Teresa Chafer, Anna M. Llopis, Montserrat Cabanes, Tina Belmonte, Imma Piñol, Nati Jiménez, Anna M. Raquè, Nani Minguillón i Amparo Marcos, del grup de teatre "Mandala", sota la direcció d'Olga Pey.

L'acte va continuar amb les paraules de l'escriptor Joan Sala Vila, Director del Taller de Lletres de Fundació Oncovallès, que va elogiar cadascuna de les obres presentades, explicant els motius que havien portat als membres del jurat a disginguir-les amb els respectius premis.

Posteriorment va tindre lloc el lliurament dels premis, amb l'emotiva lectura dels poemes guardonats. Encara més, tenint en compte el lema del certamen: "Conviure amb la malaltia". Durant l'acte vaig seure al costat de la Mª Teresa Farrè i Balasch, que es va portar el Primer Premi del Certamen amb l'obra "Amor Vincit Omnia" i que va dedicar al seu marit, present a la sala. En recitar el seu poema, ens va omplir a tots d'emoció. Ella mateixa, amb la veu esquinçada mentre recitava, era el millor exponent del poder de la paraula.

La meva enhorabona, Mª Teresa. Per a tu, i per a tots els amics i amigues premiats al certamen: Salvador Riera Solsona, Francesc Orenes i Navarro, Montse Gispert-Saüch i Puigdevall, Joan Carles Gonzàlez Pujalte i Pau-Xavier Elias i Cruz. El meu agraïment als membres del jurat Anna M. Llopis, secretària del Taller de Lletres d’Oncovallès, Maria Diumarò, Llicenciada en periodisme i assessora del Taller de Lletres i Joan Sala Vila, escriptor i Director del Taller de Lletres; i la meva felicitació dirigida als organitzadors i organitzadores, que van convertir aquesta Festa Literària en molt més que un tradicional lliurament de premis i on vàrem acabar gaudint de cava i coca.

[ Tornar a Pàgina Principal ]

Jo et donaré... Recital d'imatges i poesia per la discapacitat: "Les nostres mirades... les vostres paraules"

2011-06-11T23:08:00.001+02:00

Jo et donaré...

No et donaré la terra que no tinc.
...ni el batec del cel en què crec i que no crec.
               ... ni cap mena de gemec...
Ni la mar que anhelo, no et donaré...........
ni els silencis, ni el dolor, ni el menyspreu...
               ni espurnes al vent de tramuntana
                              no... no et donaré.

No et donaré penyores d’il·lusions en moviment,
ni despulles irades polsegoses d’embolcalls.
               No et donaré falses esperances.
Ni mentides. Ni fugides de tinta evanescent.
No et giraré l’esquena. Ni clavaré les ungles
               en la neu.
No seré racó de defallença. Ni seré absència
[ de capvespre ]      No seré distància.
               No et posaré cadenes.

No et donaré, amor meu, en la carena,
                              la terra que no tinc.
Ni el blau de mar que tant i tant anhelo....
... ni el batec del cel en què crec i que no crec.

I a l’albada, arribant la primavera...
[ perseverant en la innocència
abans de caure ingràvid d’aigua trèmula ]
     jo et donaré...
               ...un remolí de goig entre rialles
               ...i un brot d’espígol ...i un brot de gessamí...

No et donaré la terra que no tinc....
          ...jo et donaré...
la meva esquena, que no es doblega per l’esforç...
          ... i les fibres poderoses dels meus braços,
          i la menta dels meus versos ja dispersos...
[ encís d’un dol sense dolor un punt malmès ]
          ...jo et donaré...

11 de Juny de 2011

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Jo et donaré...

Col·laboració sol·lidària participant al
Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"

Fotografies:
Ferran d'Armengol
Empar Sáez
Esther Llobet i Díaz

Altres cròniques i més fotografies:

A: 7 Arts per 7 Vides de Sandra Domíngez Roig.

A: Esquitxos d'una vida de Joan Abellaneda.

A: Un capvespre a la Mediterrània de Ferran d'Armengol i Empar Sáez.

A: Amb la nostra presència... (Lo Càntich) d'Esther Llobet i Díaz.

Esclavatge

2011-06-06T15:31:00.000+02:00

Esclavatge

[ Hi ha tantes
formes
d'esclavatge
com a formes d'esclavitzar ]

* * *

L'altre dia, al meu amo,
el doctor li va dir que patia un tumor.
Es va posar furiós, el meu amo,
i va començar a donar cops de puny
als mobles, trencant el mil·lenari gerro xinès.
Desprès, plorant, va exclamar
que no era just, i preguntava en veu alta
que perquè li havia de passar a ell
i no a qualsevol de nosaltres.

Jo no vull cap mal al meu amo.
No sé perquè ell va referir allò.

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Esclavatge

Il·lustració: "Esclavatge"
Toni Arencón i Arias

'La meva terra té cos de donzella' Englantina d’Or Jocs Florals d'Esplugues - 2011

2011-05-15T23:00:00.003+02:00

"Mirada fauvista al Delta del Llobregat"
Toni Arencón i Arias

La meva terra té cos de donzella

La meva terra està feta de versos dispersos. De ginesta en flor
                                        i de roselles vermelles.
La meva terra té cos de donzella. De plany i de sofrença.
De deessa d’espigues. De cançó de boira de veus amigues.
De lluny estant, enyorada, multiplica l’absència i perdura
          d’atzur i llàgrimes.

La meva terra està feta d’esperança. De ginesta en flor
                                        i de roselles vermelles.
La meva terra té cos de donzella. D’estelada pintada de mar
i de neu. De pàtria vivent, que sent, que plora, que crida,
que es lamenta, que respira, que s’ofega i que canta!
          ... i que dorm i calla....

La meva terra està feta de dracs i de gegants. De ginesta en flor
                                        i de roselles vermelles.
La meva terra té cos de donzella. De castellers humans.
De mare òrfena d’abraçades. D’ametllers florits i d’oliveres.
I a cada albada, ahir vençuda, la terra meva reneix d’entre les cendres
          ... i és rondalla i és esclat de foc....

La meva terra està feta de barques de mar. De ginesta en flor
                                        i de roselles vermelles.
La meva terra té cos de donzella. De fresques pinedes,
de brollits i de silencis. De llençols i de proclames.
De roderes arrelades, buscant la primavera, sense pressa.
          La meva terra està feta d’aigua clara.

La meva terra està feta de fresques pinedes. De ginesta en flor
                                        i de roselles vermelles.
La meva terra té cos de donzella. I de vegades, incongruent
i un xic covarda, la meva terra, com jo i com qualsevol de nosaltres,
defuig de la sendera, s’amaga, i canvia el pa per monedes argentades,
          ..... i és humana.....

La meva terra està feta de versos dispersos. De ginesta en flor
                                        i de roselles vermelles.
La meva terra té cos de donzella. D’estelada pintada de mar
i de neu, que es lamenta, que respira, que s’ofega i que canta!
De deessa d’espigues. La meva terra està feta d’aigua clara,
          d’atzur i de llàgrimes.

Toni Arencón i Arias
La meva terra té cos de donzella

Englantina d'Or
VI Jocs Florals d'Esplugues
Homenatge Angelina Alós
15 de maig del 2011

Aquesta tarde, diumenge 15 de maig del 2011, a les 18:00h., a la Biblioteca Pare Miquel d'Esplugues s'ha celebrat l'acte de lliurament dels premis dels VI JOCS FLORALS ESPLUGUES 2011 -Homenatge a Angelina Alós Tormo-.

El programa s'ha iniciat amb la interpretació d'una peça musical per part de l'Orquestra de l'Escola Municipal de Música, sota la direcció de la sra. Claudia Mailahn, i ha estat presentat per la sra. M.Carme Dragó.

A continuació s'ha procedit a la inauguració de l'acte de lliurament dels premis, a càrrec del director de la Biblioteca Pare Miquel, sr. Narcís Fluvià; la salutació del regidor de Cultura, sr. Eduard Sanz; i la lectura de l'acta i presentació de les poesies premiades, en les diferents categories, per part de la sra. Montserrat Buixeda.

La sra. Blanca Morales Alós (filla de l'artista Angelina Alós) ha recordat la figura de la seva mare amb un emotiu discurs presidencial, agraïnt l'homenatge rebut en aquests Jocs Florals.

Finalment s'ha procedit a la salutació del president d'honor, Mn. Xavier Armengol, i la clausura de l'acte per part de la sra. Pilar Díaz, alcaldessa d'Esplugues; que s'ha tancat amb dues magnífiques interpretacions dels alumnes de l'Orquestra de l'Escola Municipal de Música.

Rebre un premi d'aquestes característiques sempre és un honor. En aquesta ocasió, a més, he tingut l'enorme plaer de recollir-lo de mans de la sra. Blanca Morales Alós, filla de la ceramista Angelina Alós Tormo.

I de compartir l'escenari amb l'amiga Imma Fuster i Tubella; conèixer personalment un altre amic (fins ara epistolar), en Lleonard del Río i Campmajó; i participar en aquesta festa de la poesia i la cultura amb tots els autors i autores, guardonats i finalistes.

Moltes gràcies als organitzadors del certamen, als membres del jurat i als assistents a l'acte que posteriorment m'han obsequiat amb frases de felicitació. Gràcies!

[ Tornar a Pàgina Principal ]

Lament

2011-05-08T21:52:00.000+02:00

Lament

No he mort ahir.
He mort aquesta tarda,
en trencar-se les cordes del violí
i sentir el dol de la guitarra.

Lament de sons.
No he mort ahir.
He mort aquesta tarda.

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Lament

Il·lustració: "Lament"
Toni Arencón i Arias

Pregària, al bell mig de la Plaça de la Vila...

2011-05-08T21:41:00.004+02:00

Pregària, al bell mig de la Plaça de la Vila...

I

Doneu-nos paraules i mirades, i escriurem versos.
Doneu-nos gloses i rondalles, i cantarem romances.
Doneu-nos les vostres pregàries i entonarem la crida...
                              ...al bell mig de la Plaça de la Vila
d’aquest petit poble nostre a la riba de la Mar Mediterrània.

II

Entrellaçats, en una llarga abraçada, la mirada
al terra. Evitarem caure les llàgrimes, amb el cor
en un puny, el fred a l’esquena i la pell eriçada...
                              ...al bell mig de la Plaça de la Vila
d’aquest petit poble nostre a la riba de la Mar Mediterrània.

III

S’uniran al càntic els ocells en vol i la ginesta
[del camí del sorral] i el gessamí, el romaní i els pollancres
i el vell roure que gemega cançons d’amor a les riuades...
                              ...al bell mig de la Plaça de la Vila
d’aquest petit poble nostre a la riba de la Mar Mediterrània.

IV

Marxaran. Avui se n’aniran els nens del Sàhara, de mirades
profundes. Potser no tornarem a gaudir de les seves rialles.
Ni tornarem a córrer, jugant a perseguir-nos, els uns als altres...
                              ...al bell mig de la Plaça de la Vila
d’aquest petit poble nostre a la riba de la Mar Mediterrània.

V

Retornaran al lament de les terres àrides i aspres. Del mot
Llibertat, d’ells hem après el significat veritable. No oblidarem.
No totes les promeses es dispersen en el vent de tramuntana...
                              ...al bell mig de la Plaça de la Vila
d’aquest petit poble nostre a la riba de la Mar Mediterrània.

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Pregària, al bell mig de la Plaça de la Vila...

Poema seleccionat
"Concurs ARC de Poesia 2011 - Poesia Social i de Denúncia"
per format part del recull
"Tensant el Vers"
6 de juny de 2011

Editat per l'Editorial Meteora i l'ARC
Presentació: 26 de novembre de 2011

Il·lustració:
"Nen i sargantana"
Escultura de Francisco López Hernández,
exposada a la Plaça de la Vila del Prat de Llobregat

Fotografia:
Ramón Lasheras García

"Sóc el fill del fang" Englantina d'Or Jocs Florals Sant Jordi 2011 "AA.CC. Terra Ferma"

2011-04-23T23:30:00.002+02:00

Sóc el fill del fang

Catalunya, deixa’m que t’expliqui, amb veu de poeta
(cadascú, al seu poble, il·lumina angoixes i juga son paper):
sóc el fill del fang d’antigues riuades,
sóc el vent que embogeix l’estrall de tramuntana,
sóc el net del laberint i el nen callat que al carrer jugava.

Catalunya amada, el verd en el ulls, sents ma fadrinalla?
Ací he nascut, he plantat teus arbres, meus fills he tingut,
he menjat ta terra, teu aire he besat, he gaudit tons fruits.
Tremolo amb el fred i ploro, assedegat, amb un simple vers.
De llinatge antic, mon cor t’ofereixo. Encara batega i pinta secrets.

Catalunya: la llavor perdura. Tastarem el vi, acròstic i cec,
dels cellers d’avui. Esquitxarem de rosada esllavissada
les barques més blaves. Estendrem les xarxes torrades de cel
i amarem els cossos d’estelles de verges donzelles
(si ens donen llicència d’amor, és clar, i dret de besada).

Catalunya: les barres de sang onegen, degotegen, s’enlairen
en les branques més altes dels oms de la riba. Els versos s’escapen,
retornen les paraules dels poetes en calma (esperança)
i vibren, arrossegant la pols, els plors i les pors
les ones cinglades del ritme de la nostra mar Mediterrània.

Catalunya, aixeca’t, amada. Tu ets la terra d’essències diverses.
La llegenda amarada en un tast anònim, flagelat de rosada.
La mare dels fills del fang i de la sorra del temps.
Catalunya: la llavor perdura i els versos s’escapen, buscant
els cossos d’estelles de verges donzelles i nits estrellades.

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Sóc el fill del fang

Englantina d'Or
Jocs Florals Sant Jordi 2011
AA.CC. Terra Ferma
23 d'abril del 2011

El meu agraïment personal (i emocionat) a l'AACC Terra Ferma, al jurat dels Jocs Florals Sant Jordi 2011 i a la seva presidenta, la sra. Maria Segura, per la concessió al poema "Sóc el fill del fang" l'Englantina d'Or dels Jocs Florals Sant Jordi 2011, "a la millor composició poètica de temàtica patriòtica."

[ Tornar a Pàgina Principal ]

Llibertat

2011-04-01T23:12:00.000+02:00

Llibertat

En un plor amarg
la llibertat negada.
Llibertat de vents [ i de tenebres ].
En memòria del foc, del temps i de la terra.
En memòria del cel i d'una mala sementera.
L'ànima sent l'onada de la ira. De la llibertat negada
i de l'etern turment. Amb una pinta de plata
i una flor de tardor i patiment.

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Llibertat

Il·lustració: "Llibertat"
Toni Arencón i Arias

Ferides

2011-03-19T21:16:00.003+01:00

Ferides

Malgrat la vista cansada,
puc recosir les ferides de la carn,
amb punts de seda paral·lels
i una agulla corba, triangular i atraumàtica.

Encara, sense que el pols em tremoli
(i una correcta aproximació), aconsegueixo
que no quedi cap cicatriu visible.

Malauradament, malgrat l'experiència i l'ofici,
no sóc capaç de recompondre les ferides de l'ànima.
Em faria falta un postgrau intensiu en ciències humanes,
una agulla de pal·ladi i un rodet de fil d'acer inoxidable.

Així, ja ho veus, només em queda mirar-te als ulls
agafar-te de les mans, apropar-me a tu
i cobrir les ferides amb un apòsit
humit, estèril... invisible...
[ esperant que cicatritzin per segona intenció ]

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Ferides

Il·lustració: "Ferides"
Toni Arencón i Arias

Primera impressió (Barcelona, 1816) [ Barcelona, t'estimo ]

2011-03-17T01:31:00.001+01:00

Primera impressió
(Barcelona, 1816)

[ Les ciutats són els fets que en elles hem viscut...
i les persones amb les quals hem conviscut... ]

«...e han scrit alguns, e entre los altres un gran stròlech appellat Raphael son Juditiari, affermant que la dita ciutat fou edificada en constillatió bé fortuada, e que la sua fortuna e prosperitat se extenia a fecunditat de generatió natural, a larga saviesa, e a riquesa e honors temporals... »

Joaquim Rubió i Ors - 'Barcelona'

     Principiava l’any del Senyor de Mil Vuit-cents Setze. Tot just Barcelona començava a refer-se de les penúries de la Guerra del Francès, quan en Quart Vinyes, creuant la Porta de l’Àngel va entrar per primera vegada a la ciutat.

     «Sanaràs cossos, és el teu destí; i enverinaràs ànimes, és la teva maledicció; ningú que et miri als ulls et sobreviurà», havia profetitzat la Naixa-d’en-Gat, la cèlebre endevinadora de la Vall d’en Bas, quan era un marrec, llegint el seu futur en una barreja d’orina, moc i buina de cabra. Ell no havia oblidat les seves paraules: sanaràs cossos. Per això s’havia atrevit a portar la contrària al seu germà, l’Agileu Petit, el primogènit dels Vinyes.

     –Monjo! –havia exclamat l’hereu, amb la veu tronadora famosa a la comarca, perquè era capaç de fer caure, al terra, una mula d’un sol crit.

     –Met...ge –havia protestat en Quart Vinyes, molt més fluix.

     –Què hi dius, marrec? No et sento amb aquesta veu de flautí.

     –Que hi vull ésser metge –va tornar a referir, gairebé amb llàgrimes als ulls.

     L’hereu es va gratar el cap, sorprès. «Vol ésser metge...», va pensar. «Doncs bé, que ho sigui, però lluny de les terres pairals!».

     És clar, en Quart no sabia que la Naixa-d’en-Gat també havia llegit el futur de l’hereu en una barreja d’arròs, sang i semen, molts anys abans que heretés. «Un, dels tos germans, et matarà», havia profetitzat la vella. I l’Agileu Petit, morts i enterrats els pares, havia procurat desfer-se’n de tots ells. En Leobald, a l’Exèrcit, amb sabre, barretina i espardenyes, però ben lluny. En Gelasi, de comerciant, a Nàpols.

     «I en Quart? Què faré d’en Quart?», havia rumiat durant mesos, fins que va parlar amb el rector de la parròquia de Sant Privat d’en Bas i va veure clar. «Al monestir, en Quart al monestir», va decidir. Però en Quart no volia ésser monjo, volia ésser metge. Se’l va mirar de dalt a baix. N’era menut i esquifit. No havia heretat la força del pare ni l’energia de la mare. No en rebria cases ni terres. Una quarta part de les rendes del molí seria el seu únic benefici. Per no rebre, no havia rebut ni un nom ben pensat. «Ha nascut el quart, doncs que es digui Quart», havia expressat el pare, l’Agileu Gran, decebut en veure’l tant magre en néixer.

     «Si algú dels germans m’ha de matar, no hi crec que sigui aquest», va pensar l’hereu una mica commogut.

     –Estic d’acord –va consentir–. Quan arribi el dia, a compte de la teva part de les rendes del molí, et donaré una bossa de lliures en moneda catalana. Te n’aniràs a Lleida, o a València... On et surti dels baixos! Però no tornaràs més. Si tornes, et posaré a viure amb els porcs. M’has entès?

     En Quart no gosava mirar-lo. Havia gastat totes les seves energies en protestar. Tenia dotze anys i l’Agileu el triplicava en edat i força. Els altres dos germans estaven lluny, i la seva cunyada el feia la vida impossible. Va assentir amb el cap. Renunciaria a les rendes del molí i a la llegítima. I esperaria que passessin els anys necessaris per poder marxar. [...]

Primera impressió (Barcelona, 1816)
-fragment-
Toni Arencón i Arias
Barcelona, t'estimo
(Diversos autors)
Editorial Meteora

Dissabte 2 d'abril, a les 11.00 h, a la Sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès, serà presentat el llibre "Barcelona, t'estimo", on tinc el plaer de participar amb el relat "Primera impressió (Barcelona, 1816)".

"Barcelona, t'estimo" és un projecte que es va iniciar l'any 2008 al portal literari Relats en Català, a imatge dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You". Posteriorment recollit i continuat per l'empenta de l'Associació de Relataires en Català (ARC), va ser reactivat com a concurs literari.

"Camineu pels carrers de Barcelona, endinseu-vos pels seus barris, oloreu els aromes de la ciutat, escolteu-ne els sons, observeu edificis i monuments, mireu les persones que us envolten i hi passegen, assaboriu el paisatge i el petit detall… i redacteu els vostres relats."

Finalment, el projecte veurà la llum, convertit en tinta sobre paper, en un recull de relats de temàtiques ben diverses: amor, fantasia, ciencia-ficció, somnis, màgia, records, emocions... i de teló de fons i per sobre de tot, Barcelona.

Tastests per obrir gana:

"Va agafar-me de la mà i va conduir-me a les escales mecàniques que pujaven al pis de dalt. Tothom s'apartava quan ens apropàvem i es miraven a la Mariona amb interès: encara que portés una samarreta sanguinolenta i uns pantalons desgastats, com que eren un parell de talles menors del que pertocaven se li arrapaven a les formes i feien intuir aquell bé de Deu."

D'oca a oca (fragment"
David Gómez Simó

"Navega dins d’un boirim personal i se li fa difícil acceptar cap realitat que vingui de fora del seu món oníric. No sap per què li ha passat pel cap aquell colós. Mirant amb tranquil•litat la ciutat sap com és que li agrada tant i per què se l’estima. De totes les coses que li ofereix, per sobre de tot admira la seva àmplia oferta arquitectònica... atura el fil del pensament..."

Cercles vitals (fragment)
Ferran d'Armengol "Darkman"

"Obre els ulls bruscament. El record l’ha assaltat amb massa vivesa i, en el fons, el molesta. La cigarreta s’ha consumit i quasi el crema. Amb una revolada, la llença a terra. La cendra calenta s’escampa als seus peus. N’encén una altra amb una certa ràbia. Les coses no estan per malbaratar el tabac, pensa serrant les dents i fent una xuclada fonda. Quan torna a enlairar els ulls, res no ha canviat. El cel d’abril continua mostrant amb insolència un blau refulgent."

El llaç vermell (fragment)
Anna Maria Villalonga

"Tot mostrant-los el carrer, el meu cor serva amb avidesa la vorera de la dreta, on una societat, anomenada “Can Porta”, organitzava ball cada diumenge; quan els nois compraven les entrades, els donaven un ramet petitó de floretes de roba perquè l’oferissin a la parella durant “el ball de rams”. Les nenes sabíem que molts nois no podrien regalar-lo a cap noia perquè rebrien carbasses, i els esperàvem a la porta per demanar-los-el; ens tenien molta simpatia, i nosaltres els consideràvem amics; solien organitzar un sorteig per poder decidir a quina nena havien de regalar el ramet, i jo, com que en aquell temps era molt més agosarada que ara... quan ells començaven a comptar fins a vint, preveia ràpidament on aniria a parar l’obsequi i canviava de lloc per poder ser l’afortunada. Encara en consevo algun, d’aquells ramets..."

Barcelona! Un trosset de mi (fragment)
Pilar Campmany "brins"

"El tren alenteix la marxa. Amb pocs minuts de retard sobre l’horari previst, el comboi sargeix el paisatge de les afores de Barcelona. Els canyissars esparsos cedeixen protagonisme als bastiments, els hortets discrets a una catifa rasa d’asfalt. Els edificis se drecen cada cop més alts, cada cop més propers. La ciutat, que és al mateix temps etapa i meta, premi i càstig, paradís i monstre, realitat i somni, malson i delícia, l’engoleix."

Cor a cor, pas a pas (fragment)
"Unaquimera"

Barcelona, t'estimo
(Diversos autors)
Editorial Meteora

Presentació:
Dissabte 2 d'abril, a les 11.00 h.
Sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès

El vers que salta barreres: Entrevistat a Delta per Sergi Olivera

2011-02-27T16:22:00.000+01:00

El vers que salta barreres:
Entrevistat a Delta per Sergi Olivera

     En rebre la proposta del periodista Sergi Olivera, redactor del diari Delta, per a realitzar una entrevista relacionada amb l'organització del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat convocat per la revista Lo Càntich, no vaig dubtar en acceptar. Immersos en la difusió del certamen, la plataforma de Delta era un altaveu immillorable per a fer ressò entre els xiquets i el jovent pratencs.

     La cita va ser acordada el passat dijous 10 de febrer, cantonada Avinguda Verge de Montserrat amb Frederic Soler. Tot i ser un seguidor de la revista (fidel client de Ca l'Alonso) no coneixia personalment en Sergi... ni coneixia com es desenvoluparia posteriorment l'entrevista.

     "Només et trauré mitja horeta..." m'havia referit.

     M'esperava una entrevista del tipus preguntes i respostes. Un qüestionari. Però no va ser així. Asseguts tranquil·lament, gaudint d'un tallat reconfortable (era una tarda freda i ventosa) vam començar a parlar. De tot una mica. De poesia, de literatura, del Certamen de Poesia Infantil i Juvenil, de la revista Lo Càntich, dels premis blocs Catalunya 2010, de les activitats de l'Associació de Relataires en Llengua Catalana (ARC), de cultura, del Prat... En Sergi prenia algunes notes en una llibreta, però no sempre. Era més una conversa que una entrevista. La veritat és que va resultar molt agradable. La mitja hora es va allargar... i es va allargar...

     Quan vaig tornar a casa no tenia la sensació d'haver-hi estat entrevistat. Tenia la sensació d'haver-hi estat conversant amb un amic. Quan em van preguntar com m'havia anat, senzillament vaig respondre: "Doncs no ho sé!"

     Posteriorment, l'amic Mariano Martínez de "Sopa de Poetes", em va comentar que ja sabia que en Sergi m'havia sotmès al tercer grau. Sí, però un tercer grau que no em faria res tornar a repetir.

     Avui he gaudit de la lectura de l'entrevista, publicada a la secció Cultura de la Revista Delta, número 362, Febrer 2011 (pàgina 28 per a més dades). Ens han dedicat tota una plana! I a tot color!

Estic molt content. Pels absents, pels companys i companyes de l'Equip Editorial, per mi, pel projecte Lo Càntich, pels amics i amigues que ens donen suport i que sé que se n'alegraran tant o més que jo mateix, per la meva família que accepta el sacrifici del temps de dedicació... I amb aquesta entrada només vull manifestar el meu més profund agraïment.

Gràcies Sergi! Gràcies Delta!

Salut i Poesia!

27 de febrer de 2011

Lo Càntich - Número 7 - Metàfora, 2011 (Revista Digital de Poesia, Art i Cultura)

2011-02-21T17:26:00.000+01:00

Lo Càntich
(Retalls de poesia d'arreu del món)
Revista Digital de Poesia, Art i Cultura

Número 7
Metàfora, 2011

Fundador:
Pere Abad i Sorribes

Edició:
Toni Arencón i Arias

Equip Editorial:
Dolors Garrido Martínez - Maria Rosa G. Zellweger
Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí
Paolo Santos - Esther Llobet i Díaz

Articulistes:
Pep Colomer Blanco - Pilar Campmany i Piqué - M. Roser Algué Vendrells
Núria Niubó i Cabau - Xesc Font i Odrí - Francesc Arnau i Chinchilla
Paolo Santos - Empar Sáez - Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí
Esther Llobet i Díaz - Daniel Ferré Teruel - Sandra Domínguez Roig
Lluís Servé Galan - Vanessa Mies Iborra - Maria Rosa G. Zellweger

Mestres del temps:
Giacomo Leopardi - Pere Talrich - Charles Baudelaire
Teodor Llorente - Joaquim Maria Bartrina - Francesc Matheu
Apel·les Mestres - Oscar Wilde - Joan Maragall - Rainer Maria Rilke
Fernando Pessoa - Josep Maria de Sagarra - Federico García Lorca
Vicente Aleixandre - Simona Gay - Joan Oliver "Pere Quart"
Rafael Alberti - Josep Palau i Fabre - Joan Triadú
Antònia Abante i Villalta - Miquel Martí i Pol

Autors d'ara i d'avui:
Joana Raspall - Ramon Navarro Bonet - Pilar Campmany i Piqué
Teresa Serramià - Pau Mestres i Parés - Laia Camps
Núria Niubó i Cabau - Ramon Pagès i Pla - Glòria Calafell
Josep Lozano - Jaume Climent Oliveras - Antoni Fabregat i Guardia
Francesc Arnau i Chinchilla - Montserrat Lloret
Maria Rosa G. Zellweger - Jesús Girón Araque
José Luis García Herrera - Olga Fajardo Torrent - Marc Freixas i Morros
Roser Amills Bibiloni - Santi Borrell - Marta Pérez i Sierra

Traduccions:
Carles Carmona i Grau - Ismael Tricio Cea - Paolo Santos
Empar Sáez - Anna Gassull Julià
Enrico Meini - Carles Margarit

Il·lustracions:
Diego Velázquez - Gustave Moreau - Giacomo Leopardi
Paul Cézanne - Modesto Urgell i Inglada - Oscar-Claude Monet
Joaquim Vayreda i Vila - Ignasi Pinazo Camarlench - Vincent Van Gogh
Apel·les Mestres - Ramon Casas i Carbó - Josep Clarà i Ayats
Paul Klee - Pablo Picasso - Salvador Tuset
Karl Schmidt-Rottluff - March Chagall - Joan Miró
György Ruttkay - Salvador Dalí - Jim Dine
Hans Ruedi Giger - Ramon Navarro Bonet - Pilar Campmany i Piqué
Francesc Arnau i Chinchilla - Toni Arencón i Arias - Víctor Nuño
Esther Llobet i Díaz - Sergi Comas - Esmeralda Vallverdú

Il·lustració de portada:
"Pianistes"
© Montse Assens

Edita:
Lo Càntich (Retalls de poesia d'arreu del món)
NR: 1003305878809
Número 7 - Metàfora, 2011
Desembre, 2011
CC BY-NC-ND 3.0

ÍnDeX

I. Editorial
Toni Arencón i Arias
Metàfora, 2011

II. Càntichs clàssics i contemporanis, de casa nostra i d'arreu del món

L'infinit - Giacomo Leopardi
   Traducció: Enrico Meini
Al murmuri de tes rieres... - Pere Talrich
Abans que a tu... - Joaquim Maria Bartrina
Si alguna nit... - Francesc Matheu
Cançó de taverna - Apel·les Mestres
En aquest llogaret hi és l'última casa - Rainer Maria Rilke
   Traducció: Carles Margarit
Escrit En Un Llibre Abandonat En Viatge - Fernado Pessoa
   Traducció: Paolo Santos
Cançó de pluja - Josep Maria de Sagarra
L'aurora - Federico García Lorca
   Traducció: Carles Carmona i Grau
Adolescència - Vicente Aleixandre
   Traducció: Anna Gassull Julià
Lluita amb l'àngel - Simona Gay
La coloma - Rafael Alberti
   Traducció: Ismael Tricio Cea
Cant Espiritual - Josep Palau i Fabre
He guardat tants secrets - Joan Triadú
Petons escarlata - Antònia Abante i Vilalta
Sonet - Miquel Martí i Pol
Cançons de Carnestoltes - Cançons Populars
     "Ja ha arribat en Carnestoltes, el rei dels pocasoltes!"
     "El dijous llarder"
     "Nostre pare Carnestoltes"
     "A setze, a setze"

III. Càntics d'avui, d'ara, d'ací, d'allà i de més enllà

Podries - Joana Raspall
Mentre als vidres fueteja la pluja - Ramon Navarro Bonet
Flor de neu - Pilar Campmany
A la deriva - Teresa Serramià
A vosaltres - Pau Mestres i Parés
Pels camps blaus de la memòria - Laia Camps
Cor de vidre - Núria Niubó i Cabau
Diuen que sóc poeta - Ramon Pagès i Pla
Sense suborns - Glòria Calafell Martínez
Rosa - Josep Lozano
L'esglai - Jaume Climent Oliveras
Temprant clarors - Antoni Fabregat i Guardia
Oh foll amor! - Francesc Arnau i Chinchilla
Ocàs - Montserrat Lloret
Efeb d'eterna joventut - Maria Rosa G. Zellweger
L'agulla del temps - Jesús Girón Araque
Carrer Tallers - José Luis García Herrera
Un somni com qualsevol altre - Olga Fajardo Torrent
Parpellejo - Roser Amills Bibiloni
Llarg poema dedicat a Miquel Marti i Pol - Marc Freixas i Morros

IV. EL CREMAT QUE FLAMEJA ENTRE HAVANERES
Pep Colomer Blanco
Des del llagut es veu el poble franc... - Josep Maria de Sagarra

V. TEIXITS DE MOTS
Pilar Campmany i Piqué
Hivern
Inclou:
   Les minves del gener - Joan Maragall

VI. PETITESES
M. Roser Algué Vendrells
Reflexió sobre la Poesia

VII. PARAULA DE NÚRIA
Núria Niubó i Cabau
Primer i últim viatge

VIII. DE CORRANDES I CANÇONS, PER CANTAR I DANSAR
Xesc Font i Odrí
Corrandes d'exili - Joan Oliver (Pere Quart)

IX. AL SUD DEL GRAN RIU...
Francesc Arnau i Chinchilla
El silenci romput

X. RODOLINS DE LA SAVIESA POPULAR
Paolo Santos
Carnestoltes

XI. POESIA TRANSVERSAL
Empar Sáez
Palau, Picasso: Mimetisme i Art
Inclou:
   El Danubi blau - Josep Palau i Fabre
   L'étranger - Charles-Pierre Baudelaire
   L'estranger - Josep Palau i Fabre

XII. EL MERCADER DE TULIPES
Toni Arencón i Arias
Sessió introductòria de poesia elemental

XIII. SALVEM EL MOTS
Laura Boadas i Galí
Cançoneta amorosa - Teodor Llorente

XIV. AMB LA NOSTRA PRESÈNCIA...
Esther Llobet i Díaz
Morbo a Verdi! - Roser Amills Bibiloni
Recull de Premis: Desembre, 2010 - Febrer, 2011

XV. MISCEL·LÀNIA
Daniel Ferré Teruel
L’Oscar Wilde misogin

XVI. L'ART DE LA NIT ETERNA
Sandra Domínguez Roig
Penso en tu

XVII. SONETÀLIA (Novíssima Lírica Clàssica)
Lluís Servé Galan
Fondària
Purpúria

XVIII. EL RACÓ DE LA POESIA MUSICAL
Vanessa Mies Iborra
Boig per tu - SAU

XIX. UNIVERS DE POESIA
Maria Rosa G. Zellweger
Vint preguntes a: SANTI BORRELL

XX. CULTURÀLIA
La literatura: un punt de trobada - Pilar Campmany i Piqué
No.m fall recort del temps - Glòria Calafell Martínez
Vernissage poètic - Marta Pérez i Sierra
El secret de l'oreneta - Shaudin Melgar-Foraster
Poesia completa (Àngel Guimerà) - A cura de: Blanca Llum Vidal
Barcelona Far West - Jordi Solé

XXI. I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT

Poema [esquinçat] al punt de mitjanit

2011-02-21T17:21:00.003+01:00

Poema [esquinçat] al punt de mitjanit

Tremolarem,        quan el dit ens assenyali,
i la festa se’ns acabi,        demà passat,
sí, tu i jo        [i tots ells, ai las!]        tremolarem.

Tremolarem,      sota un sol abrasador,      en una terra desolada,
perquè hem fugit de càntic,        perquè hem girat mirada...
Sí, tu i jo      [i gairebé tots, ai las!]      tremolarem.

I, en tremolar, recordarem...        els amics que ja han marxat.
Trobats al carrer, inflats de por,        gelats de fred,
amb la xeringa encara penjant        del dors del braç
després        d’una última nit d’amor a Llavaneres.

Ja no hi seran.        No hi serem tots.
Però tu, xicota meva,        que a l’albada fas rosada,
no ploris ara.      No hi serem tots. Ai las!      Però ells tampoc.
Ja no seran aquells      que a flor de pell      negociaven amb les armes...
els que van llançar la pedra...        els que van alçar la mà...
els que van vendre el verí...        els que van prémer els gallets
d’aquells fusells        que acabaren amb la vida del poeta...
ja no hi seran.      Ai las!      Ja no hi seran.
Se’ls haurà empassat      la seva pròpia misèria,      freda i covarda.

Tremolarem,        quan el dit ens assenyali.
I jo, més que ningú, petita meva,        tremolaré,
per no trobar les paraules de protesta adients        [quant les buscava].
I buscaré consol en els teus ulls d’acer        i guspires de lluna.

Tremolaré.

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Poema [esquinçat] al punt de mitjanit

Poema seleccionat
"Concurs ARC de Poesia 2011 - Poesia Social i de Denúncia"
per format part del recull
"Tensant el Vers"
6 de juny de 2011

Editat per l'Editorial Meteora i l'ARC
Presentació: 26 de novembre de 2011

La Mort és una nena d'ulls blaus i tirabuixons rossos...

2011-02-08T14:08:00.000+01:00

La Mort és una nena d'ulls blaus i tirabuixons rossos...

     Avui seria el moment adient per compartir el secret que he ocultat gelosament durant dècades. Aquí, al paranimf de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques, rebent homenatge per la meva dilatada carrera, seria el lloc ideal per fer saber al món que tinc el do de veure la Mort, i que la Mort és una nena d'ulls blaus i tirabuixons rossos...

     La primera vegada que la vaig veure jo era només un saberut estudiant de Medicina a les ordres del doctor Trueta i Raspall. Va ser a l'Hospital General, quan ja els ferits del front de l'Ebre ens arribaven en onades. Al quiròfan, un soldat es debatia entre la vida i la mort, amb el cos cosit per la metralla i amb l'olor de la gangrena impregnant la sala. Llavors va entrar ella. Em va recordar la Shirley Temple, l'actriu infantil que tant va emocionar la meva àvia la primera vegada que va anar-hi al cinema.

     Es va dirigir a la capçalera del llit i va mirar fixament als ulls del soldat per després acariciar-li la galta. Vaig ser plenament conscient. El doctor Trueta, gairebé al mateix temps, va abaixar el cap, mirant el terra. “Ja no hi ha res més a fer, ha mort”, va fer.

     A partir d'aquell dia vaig tornar a veure-la en moltes ocasions. Sense que ningú més que jo es fixés en ella. I, quan acariciava el rostre d'un pacient, la seva carícia es convertia en sinònim d'un últim alè de vida.

     Sí, ha estat gràcies a aquest do com he guanyat prestigi i fama com a cirurgià. Jo sabia que si ella no estava present, per molt complicada que fos la situació, havia de lluitar per salvar la vida dels meus pacients. Tenia la certesa que les meves mans obrarien la curació... si ella no hi era.

     Sí, avui seria el dia adient per fer públic el meu secret, però aquesta opressió sobre el pit va en augment i es transforma en dolor.... i a més... veig que ella (la nena dels tirabuixons rossos) és present a la sala... i per primera vegada em mira fixament als ulls... La veritat és que tinc un cert interès professional per saber que sentiré quan m’acariciï.

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
La Mort és una nena d'ulls blaus i tirabuixons rossos...

Il·lustració: "Shirley Temple en sèpia"
Toni Arencón i Arias

Microrelat selecciont el mes de desembre de 2010 pel programa Històries, de Ràdio Argentona i l’Associació de Relataires en Català (ARC) i llegit en directe el dia 22 de desembre dins de l'espai conduït per Sílvia Cantos.

Si el voleu sentir aneu al minut 53:30.

http://www.argentonacomunicacio.cat/media/episodes/1564/HTS101222.mp3

[ Tornar a Pàgina Principal ]

'Sessió introductòria de poesia elemental' Segon Premi XV Certamen Poètic de Palafrugell

2011-01-24T02:29:00.002+01:00

Sessió introductòria de poesia elemental

Ebri de paraules, s’estremeix pel teu record
[ al marge incert dels núvols rondinaires de cotó ]
mentre es dormen a l’albada les costures de sabó
i escriu una sessió introductòria d’un poema d’amor
                           ...alhora vespre.

Bullint la inspiració! Enfilall. Arriba la febrada!
[ mosaic fugitiu que aleteja una eterna cançó ]
La ploma s’escapa i els mots en possessió!
Lamenta la diadema de tenebra i espera la besada
                           ...alhora verge.

Un xic de vent, de sobte, reflectari miratge de claror
[ a cor obert, qui sap, exhalat de terra mullada ]
la nit immensa i eterna com la teva mirada
et pensa en l’absència magnètica del dolor
                           ...alhora ferma.

No té remei, és un poeta, signa amb somriures
[ després de tot, compartim la mateixa llesca ]
En lloc de sang, per les seves venes, tinta fresca.
Amb la ma tremolosa, troba el secret del goig de viure
                           ...alhora tendre.

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Sessió introductòria de poesia elemental

Segon Premi al XV Certamen Poètic de Palafrugell
23 de Gener del 2011

Ahir (fa unes poques hores), 23 de gener del 2011, dins del marc del 18è Aniversari de les Trobades organitzades pel Racó Poètic Palafrugell, es van lliurar els premis del 15è Recull de Poemes.

Les activitats d'enguany havien començat a les 10:00h del matí, amb la trobada d'assistents i visita al Centre d'interpretació del dipòsit d'aigua modernista de Can Mario, i havien continuat amb un dinar de germanor al restaurant El Mural.

A les 17.00h. al Teatre Municipal de Palafrugell s'ha iniciat l'acte de celebració del 18è Aniversari de les Trobades Poètiques en Viu, presentat per la Sra. Carme Hostaled (Presidenta de l'Associació d'Amics Racó Poètic) amb un emotiu audiovisual, homenatge a les persones que han format i formen part d'aquest col·lectiu.

"Ja sóm majors d'edat" ha referit la Sra. Carme Hostaled, en referència a l'aniversari de l'associació. "Ja podem fer el que volguem", ha afegit.

I així ha estat, perquè en un ambient còmplice s'iniciava el Recital Poètic, amb la participació de les poetesses i poetes assistents al certamen.

Hem pogut sentir les veus i les paraules, entre d'altres, de l'Emili Matas, la Fina Isalguer, la Diana Curto, l'Elvira Cornellà, la Florentina Matas, la Carme Hostaled, la Montserrat Caussa i d'en Ramon Pagès.

I jo he tingut l'oportunitat de llegir al públic el poema "Sessió introductòria de poesia elemental"

I finalment ha arribat l'acte de lliurament de premis, un secret gelosament amagat per la Sra. Carme Hostaled, ànima del certamen, i que ha proporcionat els següents guardons:

I PREMI:
Montserrat Caussa
"No és senzill ser poeta"

II PREMI:
Toni Arencón
"Sessió introductòria de poesia elemental"

III PREMI:
Ramon Pagès
"Diuen que sóc poeta"

Glòria Cruz - Ramon Pagès - Carme Hostaled - Toni Arencón - Montserrat Caussa

I d'aquesta forma, he tingut l'honor de rebre de les mans de la regidora de cultura, Sra. Glòria Cruz Torrelles, i del director de Ràdio Palafrugell, Sr. Àlex Cebollero, el diploma i el trofeu acreditatiu del Segon Premi del XV Concurs de Poesia de Palafrugell.

Ha estat una jornada molt agradable. Hem gaudit molt. Una jornada organitzada per persones que s'estimen la poesia i que s'estimen molt la poesia. Hem rigut. Hem conegut nous amics i noves amigues. Una jornada per repetir. Jo repetiré. Ens hi veiem a Palafrugell al 2012?

[ Tornar a Pàgina Principal ]

I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat

2011-01-21T12:38:00.000+01:00

I CERTAMEN
DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
Vila del Prat

En data 18 de gener del 2011
Lo Càntich
(Revista Digital de Poesia, Art i Cultura),
amb el suport de l’Excel·lentíssim Ajuntament del Prat de Llobregat,
fa pública la convocatòria del

I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
Vila del Prat

BASES

I. Podran participar-hi, en aquest certamen poètic d'abast internacional, tots els infants i joves, amb edats compreses entre els 8 i els 16 anys, que durant el curs acadèmic 2010-2011 estiguin inclosos en alguna de les categories establertes, independentment de la seva nacionalitat, procedència o lloc de residència.

II. Es podran presentar poemes escrits en llengua catalana, en qualsevol de les diferents varietats lingüístiques d’arreu dels Països Catalans, a títol individual o a través dels centres educatius on estiguin escolaritzats.

III. Els treballs hauran de ser inèdits i originals. No podran participar-hi obres que hagin estat premiades en altres concursos i premis literaris, o que hagin estat publicades anteriorment en qualsevol tipus de mitjà i format.

IV. El tema serà de lliure elecció, amb la presentació d’un únic treball per autor/a.

V. Els treballs poètics hauran de tenir una extensió màxima de 30 versos.

VI. Les obres hauran d’enviar-se, per correu electrònic, a l’adreça de la revista Lo Càntich: locantichpublica@gmail.com especificant CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL, incloent-hi:

Dades personals de l'autor o autora:
Nom i cognoms
Lloc de naixement
Any de naixement
Adreça
Categoria en la qual participa

Dades dels pares, tutors legals o professorat de referència
que acreditin l’autoria i tutoria
dels menors d’edat participants al certamen:
Nom i cognoms
DNI
Adreça electrònica i telèfon de contacte
Centre educatiu (en cas del professorat)

VII. El període de recepció dels treballs romandrà obert des del primer dia de febrer del 2011 fins al 30 de juliol del 2011.

VIII. Els treballs rebuts seran publicats, per ordre de recepció, a la Separata de la revista Lo Càntich (bloc guardonat amb el Premi de Cultura Blocs Catalunya 2010), i als números de la revista corresponents als períodes de les dates de recepció. Les obres premiades seran editades en un volum conjunt amb una recopilació dels millors poemes publicats a la revista durant l’any 2011. Lo Càntich, com a col·lectiu sense ànim de lucre i amb caràcter solidari, donarà els beneficis d’aquest poemari col·lectiu a una Associació de Suport a Nens amb Càncer.

IX. El dictamen es farà públic durant la segona quinzena del mes d’octubre del 2011.

X. Les obres premiades i les finalistes restaran com a propietat de Lo Càntich, amb la transmissió de tots els drets que la propietat intel·lectual i artística impliquen. El fet de participar en el concurs pressuposa l’acceptació íntegra de les bases. L’Equip Editorial de Lo Càntich es reserva el dret a interpretar aquestes bases en cas de dubte o a decidir sobre qualsevol contingència que no hagi estat prevista.

CATEGORIES

Categoria A: De 8 a 10 anys (alumnat de 3r i 4t de Primària).
Categoria B: De 10 a 12 anys (alumnat de 5è i 6è de Primària).
Categoria C: De 12 a 14 anys (alumnat de 1r i 2n d’ESO).
Categoria D: De 14 a 16 anys (alumnat de 3r i 4t d’ESO).

PREMIS PER A CADA CATEGORIA

PRIMER PREMI: Trofeu, diploma i obsequis.
SEGON PREMI: Trofeu, diploma i obsequis.
TERCER PREMI: Trofeu, diploma i obsequis.

PREMI LOCAL: Al millor poema, a criteri del jurat, d’aquells autors i autores, nascuts, residents o escolaritzats al Prat de Llobregat, que no hagin rebut alguna de les consideracions anteriors.

PREMI ESPECIAL: Al centre educatiu que hagi presentat un major nombre d’alumnes participants al certamen.

Les obres premiades seran editades per Lo Càntich en un volum conjunt amb una recopilació dels millors poemes publicats a la revista durant l’any 2011.

MANTENIDORS

El jurat de les categories A, B, C i D serà presidit per Ramon Navarro Bonet i integrat per Pilar Campmany, Pep Colomer, Roser Algué, Núria Niubó, Francesc Arnau, Mirian Petit, Montse Assens, Empar Sáez, Daniel Ferré, Sandra Domínguez Roig, Lluís Servé i Anna Riera. El jurat del Premi Local estarà format pels integrants del col·lectiu poètic, cultural i artístic pratenc 'Sopa de Poetes', Mariano Martínez, Òscar Solsona i Pepe Maiques. Exercirà de mantenidor sense dret a vot i de secretari del certamen, l'editor de Lo Càntich, Toni Arencón i Arias.

Il·lustració del cartell del certamen: Pilar Campmany i Piqué

[ Descarregar en PDF ]

La mort del Cèsar

2011-01-17T13:05:00.000+01:00

La mort del Cèsar

«Cuida't dels idus de març!»
Juli César - W. Shakespeare

     Era el 15 de Martius. El dia fatídic. Aus de mal averany havien sobrevolat el Fòrum. El César havia estat advertit del perill, però no tingué en consideració l'advertència.

     «Els idus de març ja han arribat», es burlà del vident Espurina, que li havia posat sobre avís. L'endeví baixà la mirada al terra: «Ai! Que han arribat, però encara no han passat!».

     La resta està escrit. Quan Tullius prengué la toga d'en Cèsar, tirant cap avall, fou el senyal per als conjurats. I encara que la primera daga només provocà una ferida superficial al coll, en César fou envoltat pels conspiradors, mentre les mirades d'aquells que no participaven en la trama s'omplien d'horror.

     Defensant-se amb el seu stilo, només doblegà els genolls en ser ferit a l'engonal pel seu amat Brutus, anant a jeure als peus de l'estàtua de Pompeu i vessant la seva sang sobre el pedestal. Vint-i-tres punyalades... I la més negra nit caigué sobre Roma.

ooO0Ooo

     -Ja han passat els Idus... -referí el cavaller, dipositant una bossa de monedes a les mans del vident.

     -Ja han passat -repetí aquest, lacònic-, però el poble de Roma no s'ha resignat a clavar-se les ungles a la pell fins que brolli la sang... S'ha revelat contra la circumstància... encercla el Capitoli... i Marc Antoni encapçala la venjança contra els assassins del Cèsar...

     -Els assassins del Cèsar... pobre home, sempre fidel, sempre al meu costat... malgrat els atacs que patia i que provocaven que els seus membres es posessin rígids i brotés escuma per la boca... Quina semblança, oi?

     -Una semblança física impressionat... On anireu ara? Alexandria? Cleopatra us espera...

     -No. Tinc ja 56 anys i massa enemics. El meu temps ha passat. L'àguila té les ales cansades. Empúries, sí, potser Empúries... Vident: llança els teus ossos sagrats sobre la taula! Guanya prestigi! Confirma'm que a la riba oposada de la Mar Mediterrània, Juli César trobarà un lloc tranquil on pugui reposar, la resta de la seva vida, amb una nova identitat.

La mort del Cèsar
Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Morte de Césare"
Vincenzo Camuccini

[ Tornar a Pàgina Principal ]

[ Textures ] I

2011-01-10T00:11:00.000+01:00

[ Textures ]
I

En el seu aspecte
Guardava la redacció que van fer
D'ella [abans]
          d'escriure-la.

[la tinta]

Brollava en forma de llàgrimes pures
I ocasos pàl·lids.

[blaus]

I en l'espiral del fum
De la cigarreta encesa
Va descobrir la figura sinuosa
          De si mateixa.

[El·lipses]

Prenia cafè.

[negre]

Prenia cafè negre molt carregat
I esclatava de riure.
          [ahir era ella]

Si la vas conèixer, mai no oblidaràs
El seu cabell negre.

Els seus ulls negres.

Gener, 2011
[ Textures ]
I
Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració:
Toni Arencón i Arias

[ Tornar a Pàgina Principal ]

Lliurament del I Premi de Poesia Lo Càntich

2010-12-22T12:49:00.000+01:00

I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH

Diumenge, 19 de desembre del 2010, Lo Càntich (Revista Digital de Poesia, Art i Cultura), coincidint amb la publicació del número 6, Odissea 2010, va fer pública l’acta de lliurament del PRIMER PREMI DE POESIA LO CÀNTICH.

L’altíssima participació, l’excel·lent qualitat i la diversa procedència de les obres presents al certamen, van convertir la gala en un exponent de la vitalitat de la llengua i la cultura, i en un veritable Premi Internacional de Poesia dels Països Catalans.

La gala virtual va tenir una durada de dues hores i va ser retransmesa –i seguida de forma massiva per més d’un centenar d’assistents– a través de les xarxes socials de Facebook i Twitter, amb la participació i els comentaris dels propis autors i autores, que van poder seguir en directe la lectura de l’acta i el veredicte final del certamen poètic, on van resultat guardonades les següents obres:

Premi Ploma d’Or:
“Abraçada a la meva pròpia pell” – Autora: Mirian Petit

Premi Ploma d’Argent (ex aequo):
“Paraula” – Autora: Empar Sáez
“Els meus dits” – Autora: Anna Riera i Puig

Premi Ploma de Bronze:
“Sóc cartró” – Autora: Montse Assens

Accèsits:
“L’onada del vespre” – Autor: Jaume Badia Pujol
“A la terra vull tornar” – Autora: Núria Niubó i Cabau
“Illa de San Michelle” – Autor: José Luis García Herrera
“El pròfug” – Autor: David Dot i Cervera
“Postal de nit” – Autor: Josep Fàbrega i Selva

Menció Especial:
“Mirada” – Autora: Glòria Calafell Martínez

Diplomes d’Honor:
“[sic]” – Autora: Fàtima Anglada
“Blau ball” – Autora: Bruna Generoso
“Orgia a l’alba” – Imma Fuster i Tubella
“No! Res no mor” – Pilar Campmany i Piqué
“L’últim destí” – Antoni Casals i Pascual
“Compte amb els poetes” – Ramon Navarro Bonet
“Pastís de mantega i iogurt” – Ana Moya
“Que els teus somnis siguin cisells” – Anna Rispau i Falgàs
“la casa de la llibertat” – Marc Freixas i Morros
“Farolet blanc” – Montserrat Lloret

La resta de poemes finalistes, i totes les obres participants, es poden llegir (i gaudir) al número 6 de la revista Lo Càntich, Odissea 2010, al lloc-web: www.locantich.cat

Lo Càntich - Número 6 - Odissea, 2010 (Revista Digital de Poesia, Art i Cultura)

2010-12-20T23:31:00.001+01:00

Lo Càntich
(Retalls de poesia d'arreu del món)
Revista Digital de Poesia, Art i Cultura

Número 6
Odissea, 2010

Direcció:
Pere Abad i Sorribes

Edició:
Toni Arencón i Arias

Equip Editorial:
Dolors Garrido Martínez - Maria Rosa G. Zellweger
Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí
Paolo Santos - Esther Llobet i Díaz

Articulistes:
Pep Colomer Blanco - Pilar Campmany i Piqué - Núria Niubó i Cabau
Xesc Font i Odrí - Francesc Arnau i Chinchilla - Paolo Santos
Empar Sáez - Toni Arencón i Arias - Sandra Domínguez Roig
Lluís Servé Galan - Vanessa Mies Iborra - Esther Llobet i Díaz
Laura Boadas i Galí - Maria Rosa G. Zellweger

Autors:
Esteve Amigó Palés - Teresa Serramià - Pilar Campmany i Piqué
M. Roser Algué Vendrells - Antoni Fabregat i Guardia - Montserrat Lloret
Daniel Ferré Teruel - Marc Freixas i Morros - Mirian Petit
Empar Sáez - Anna Riera i Puig - Montse Assens - Jaume Badia Pujol
Núria Niubó i Cabau - José Luis García Herrera - David Dot i Cervera
Josep Fàbrega i Selva - Fàtima Anglada - Bruna Generoso
Imma Fuster i Tubella - Antoni Casals i Pascual - Ramon Navarro Bonet
Montserrat Bastons - Ana Moya - Anna Rispau i Falgàs
Gemma Gelabert Gonzalo - Concepción Estruel - Jesús Párraga Serrano
Joan Abellaneda i Fernández - Enriqueta Moix i Maré
Esther Sentís Echevarría - Samuele Arba - Glòria Calafell Martínez
Pere Fornells i Miquel - Maria dels Àngels Farrés - Montse García i Amat
Miquel Sánchez González - Joan Munné Martínez - Francesc Arnau i Chinchilla - Sara Benedito Castillo - Laia Teixidó Casanovas
Núria Viñas Pujolràs - Josep López Badenas - Rossend Sellarés i Obradors
Salvador Renobell Bosch - Joan Carles Gonzàlez Pujalte
Pura Maria García - Carmen Comella - Teresa Bosch i Vilardell
Dolors Cuní Castell - Laia Encinas i Saperas - Maria Teresa Sans
Ramon Cardona Colell - Elm Puig i Mir - Anna Bertran Pascual
Albert Ollé - Maria José Sales i Belmonte - Marta Pérez i Sierra
Miguel Saporta Bon - Olga Fajardo Torrent - Joaquim Toset Masdeu
Albert Pera i Segura - Albert Agustí - Guiomar Sánchez Pallarés
Maria Pallarés Valero - Maria Isabel Valverde Hernández - Carles Margarit
Lleonard del Rio i Campmajó - Lluís Vicent - Sergi Orea Vilàs
Laura González - Anna Gassull Julià - Glòria Montllor Nogués
Josep Maria Anguera - Xavier Serrahima - Fidel Picó - Laura Jacas Díaz
Valentí Ribes - Manel Maigi Barreda - Pascual R. Huedo i Dordà
Ferran Fontelles i Ramonet - Joan Seus Cartró - Joan Guasch Torné
Marc Vidal Solsona - Anna García Garay - Rosa Badia Rivas - Josep Ferre Calabuig - Adolf Maria Iglesias i Estradé - Martí Badia Arumí
Jordi Sales Casas - Dolça Dolset Cabiscol - Mª Salud Pla Girbés
Antoni Cànovas de la Concepción - Maria do Carme Fernández Pérez
Xavier Iturbe Escobar - Mario Riera Busom - Carme Pratdesaba Orri
Montserrat Urpinell i Saumell - Juan Ruiz Rey - Macià Menyspel
Eva Font García - Manuel Roig Abad - Anabel Raluy i López

Traduccions:
Anna Gassull Julià - Enrico Meini - Ismael Tricio Cea
Claudi Giné - Empar Sáez

Il·lustracions i fotografies:
Oriol Grau - Ramon Navarro Bonet - Pilar Campmany
Montserrat Lloret - Toni Arencón i Arias - Francesc Andreu Garcia “pakiu”
Francesc Arnau i Chinchilla - Sandra Domínguez Roig - Marc Arencón i Llobet

Il·lustració de portada:
Oriol Grau

Edita:
Lo Càntich (Retalls de poesia d'arreu del món)
NR: 1003305878809
Número 6 - Odissea, 2010
Desembre, 2010
CC BY-NC-ND 3.0

ÍnDeX

I. Editorial
Pere Abad i Sorribes
Odissea, 2010

II. Càntichs clàssics i contemporanis, de casa nostra i d'arreu del món

El cant de la Sibil·la - Cant Popular
Un somni - William Blake - Traducció: Anna Gassull Julià
La fageda d'en Jordà - Joan Maragall
Soldats - Giuseppe Ungaretti - Traducció: Enrico Meini
Tot era blau - Miguel Hernández - Traducció: Ismael Tricio Cea
A l'assalt dels jardins... - Paul Éluard - Traducció: Claudi Giné
Raïm, magranes, dàtils... - Miguel Hernández - Traducció: Empar Sáez
Sonet "Gelós de les paraules i els afanys..." - Bartomeu Rosselló-Pòrcel
Tot és ara i res - Joan Vinyoli
Nancy... - Louis Calaferte - Traducció: Claudi Giné

III. Càntics d'avui, d'ara, d'ací, d'allà i de més enllà

Serenor - Esteve Amigó Palés
de sorra - Teresa Serramià
Hi ha una finestra al cel - Pilar Campmany i Piqué
La utopia del Nadal - M. Roser Algué Vendrells
Maltractament - Teresa Serramià
Sols cal que tu vulguis - Antoni Fabregat i Guardia
Mai no podré oblidar... - Montserrat Lloret
Sol de tardor - Daniel Ferré Teruel
Lament a lament - Concepción Estruel
Ser feliç! - Maria dels Àngels Farrés
Espanya: has de demanar perdó - Carmen Comella
gelosesca impertorbable - Maria Teresa Sans
entre nosaltres - Albert Ollé
detestació - Albert Agustí
com niu sense ocells - Carles Margarit
Set poemes - Laura González

IV. EL CREMAT QUE FLAMEJA ENTRE HAVANERES
Pep Colomer Blanco
Vestida de nit - Glòria Cruz - Càstor Pérez Diz

V. TEIXITS DE MOTS
Pilar Campmany i Piqué
La Poesia
Inclou:
"L'ànima de les flors" d'en Joan Maragall
"Fent camí..." de Pilar Campmany.

VI. PARAULA DE NÚRIA
Núria Niubó i Cabau
Ciències de la vida

VII. DE CORRANDES I CANÇONS, PER CANTAR I DANSAR
Xesc Font i Odrí
Marieta cistellera

VIII. AL SUD DEL GRAN RIU...
Francesc Arnau i Chinchilla
Les coses, certes coses...

IX. RODOLINS DE LA SAVIESA POPULAR
Paolo Santos
Aigua

X. POESIA TRANSVERSAL
Empar Sáez
Salvat-Papasseit i Torres-García, l'art a l'avantguarda
Inclou:
Passeig - Joan Salvat-Papasseit
En el silenci obscur d'unes parpelles closes - Joan Salvat-Papasseit

XI. EL MERCADER DE TULIPES
Toni Arencón i Arias
I de la vida...

XII. AMB LA NOSTRA PRESÈNCIA...
Esther Llobet i Díaz
VII Concurs de Poesia Espejo de Viladecans

XIII. SALVEM EL MOTS
Laura Boadas i Galí
Un de Begur - Josep Pla

XIV. L'ART DE LA NIT ETERNA
Sandra Domínguez Roig
Bonjour, Breton

XV. SONETÀLIA (Novíssima Lírica Clàssica)
Lluís Servé Galan
Càustica
Mediterrània

XVI. EL RACÓ DE LA POESIA MUSICAL
Vanessa Mies Iborra
A Catalunya, el meu país - Cesk Freixas

XVII. UNIVERS DE POESIA
Maria Rosa G. Zellweger
Solsticis en minúscula - Laura Dalmau
Cartes d'amor i d'exili (Rosa Leveroni i Ferran Soldevila) - Abraham Mohino i Enric Pujol

XVIII. PRIMER PREMI DE POESIA LO CÀNTICH, 2010

___________________________________PLOMA D'OR
Abraçada a la meva pròpia pell - Mirian Petit

___________________________________PLOMA D'ARGENT
Paraula - Empar Sáez
Els meus dits - Anna Riera i Puig

___________________________________PLOMA DE BRONZE
Sóc cartró - Montse Assens

___________________________________ACCÈSSITS
L’onada del vespre - Jaume Badia Pujol
A la terra vull tornar - Núria Niubó i Cabau
Illa de San Michele - José Luis García Herrera
El pròfug - David Dot i Cervera
Postal de nit - Josep Fàbrega i Selva

___________________________________DIPLOMES D'HONOR
[sic] - Fàtima Anglada
Blau ball - Bruna Generoso
Orgia a l'alba - Imma Fuster i Tubella
No! Res no mor - Pilar Campmany i Piqué
L'últim destí - Antoni Casals i Pascual
Compte amb els poetes - Ramon Navarro Bonet
Pastís de mantega i iogurt - Ana Moya
Que els teus somnis siguin cisells - Anna Rispau i Falgàs
la casa de la llibertat - Marc Freixas i Morros
Farolet blanc - Montserrat Lloret

___________________________________MENCIÓ ESPECIAL
Mirada - Glòria Calafell Martínez

___________________________________FINALISTES

a l’ànima, la lluita - Gemma Gelabert Gonzalo
Cançó per a tornar a casa de l’amic - Jesús Párraga Serrano
Dolces llàgrimes de poeta - Joan Abellaneda i Fernández
Damunt de les ones - Enriqueta Moix i Maré
Si m'has d'estimar - Esther Sentís Echevarría
-amb tu- - Samuele Arba
Envelliment - Pere Fornells i Miquel
TrEs ESTONES - Montse García i Amat
Bocins del passat - Miquel Sánchez González
De viure, l'enyor - Joan Munné Martínez
Les portes de l'Horta - Francesc Arnau i Chinchilla
Òptimes consideracions - Daniel Ferré Teruel
Aigua de riu - Sara Benedito Castillo
Quimera - Laia Teixidó Casanovas
Tarda de juliol a Sète - Núria Viñas Pujolràs
Espart i oliverers - Josep López Badenas
Mercat lliure - Rossend Sellarés i Obradors
Dècima inicial - Salvador Renobell Bosch
Hi ha ràbia a l'escuma - Joan Carles Gonzàlez Pujalte
Sol fugit - Pura Maria García
El silenci - Teresa Bosch i Vilardell
Amor de setí - Dolors Cuní Castell
22. - Laia Encinas i Saperas
Els llops esteparis - Ramon Cardona Colell
Refugi - Elm Puig i Mir
Em ve de gust pintar-te - Anna Bertran Pascual
Fil de seda - Maria José Sales i Belmonte
Dues llunes en el mateix mar - Marta Pérez i Sierra
Llavors - Miguel Saporta Bon
Illa de calma - Olga Fajardo Torrent
La nit comença - Joaquim Toset Masdeu
Inici de vida - Albert Pera i Segura
Records amb data de caducitat - Guiomar Sánchez Pallarés
Capvespre - Maria Pallarés Valero
Essència de barri - Maria Isabel Valverde Hernández
Crepuscle tardoral - Lleonard del Rio i Campmajó
Desencontre - Lluís Vicent
L’eternitat de l’amor - Sergi Orea Vilàs
IjERP - Anna Gassull Julià
NENS ROBATS - Glòria Montllor Nogués
...La vida, tota - Josep Maria Anguera
Navego pels camins d’atzar - Xavier Serrahima
De conte abandonat - Fidel Picó
El bressol de la meva mare - Laura Jacas Díaz
La culpa, potser, és innocent - Valentí Ribes
Esculls - Manel Maigi Barreda
El teu adéu - Pascual R. Huedo i Dordà
Bloqueig - Ferran Fontelles i Ramonet
Capvespre - Joan Seus Cartró
Passeig - Joan Guasch Torné
Naufragi - Montserrat Bastons
Com pentinar un cavall, al menys, fins la propera albada... - Marc Vidal Solsona
El meu nom de desembre - Anna García Garay
La nena meva - Rosa Badia Rivas
El silenci es pinta de colors - Josep Ferre Calabuig
trepitja la boira baixa - Adolf Maria Iglesias i Estradé
Barrots - Martí Badia Arumí
records - Jordi Sales Casas
Diamants obscurs - Dolça Dolset Cabiscol
Mareny blau - Mª Salud Pla Girbés
Cabdelle fils - Antoni Cànovas de la Concepción
Ens ha florit la pau - Maria do Carme Fernández Pérez
Amants - Xavier Iturbe Escobar
Intangible - David Soler Ortínez
Poema del sol post. - Mario Riera Busom
Viure feliç - Carme Pratdesaba Orri
Pesombra - Montserrat Urpinell i Saumell
Pensaments... - Juan Ruiz Rey
Paradís particular - Macià Menyspel
Amors despentinats - Eva Font García
Mares de hui - Manuel Roig Abad
Brossa entre cards - Anabel Raluy i López

"I de la vida..." Primer Premi XX CONCURS DE POESIA Tordera, 2010

2010-11-21T00:06:00.002+01:00

I DE LA VIDA

Si tingués més temps per escriure, amb lent fluir,
t’escriuria
una cançó d'amor, tendra i ferotge
(amarada dels replecs de les carícies),
contagiada per la màgia de la música, de la dansa
i de la vida.

Si tingués més temps, i el do generós de la poesia,
t’escriuria,
obrint camí entre les ruïnes frívoles de la lírica
entrellaçant les paraules incertes amb besades,
beneint el patiment dels noms vibrants de la mirada
i de la vida.

Si tingués el do i la suficient saviesa adquirida,
t’escriuria,
per explicar-te quant i quant i quant (i quant) t’estimo
i uns altres amants (quan jo ja no hi estigués)
recitarien els mateixos versos, joiosos de l’amor
i de la vida.

Si tingués saviesa i gaudís de la modèstia innata,
t’escriuria,
amb tinta, amb sang o amb grafit sobre cotó,
amb l’energia del jovent i la prudència del retorn expert,
paràgrafs desgavellats, farcits de melmelada i de carícies
i de la vida.

Si no et tingués i estiguessis lluny, fora d'abast,
t’escriuria
aquest poema. Però estàs aquí, i jo no tinc temps per escriure't
(ni el do ni la saviesa ni la modèstia ni la prudència), i prefereixo
romandre abraçat al teu cos, a trenc de pell, gaudint del teu amor
i de la vida.

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
I de la vida

Primer Premi al XX CONCURS DE POESIA de Tordera
20 de Novembre del 2010

Avui, 20 de novembre del 2010, he tingut l'honor de rebre de les mans de l'alcalde de Tordera, el Sr. Joan Carles Garcia, el trofeu acreditatiu del Primer Premi del XX Concurs de Poesia organitzat per l'Associació de Gent Gran L'Esplai, amb el suport de la Fundació "la Caixa" i la col·laboració de Ràdio Tordera, en una jornada molt emotiva on la lectura de les obres premiades per part de diferents rapsodes ha fet vibrar els nostres cors.

Gràcies !!!

[ Tornar a Pàgina Principal ]

La color de la teva carn

2010-11-12T12:54:00.001+01:00

La color de la teva carn

"Vull que un dia, un jove gravi en les roques de la Serra de Guadarrama el nom que ningú pugui esborrar de la nostra memòria: Tina Modotti.
La nostra Maria"
Maria Teresa León

Tina, Tinita, Tinitísima...

«Mercader, volia parlar amb tu. M'han dit que vens tulipes...»

Sí, Tina, tulipes de color vermell intens, com el vermell dels teus llavis...

«No et vull parlar dels colors... Et vull parlar dels fantasmes. Fantasmes antics, groguencs, coberts de pols... Escolta’m, mercader. Em persegueix el fantasma d'una nena descalça. Una nena morena. Que juga sota el sol abrasador d'Udine...»

No hi ha fantasmes, Tina. Són els records... Ets tu, abans que els teus pits despuntessin i t’embarquessis en el viatge de la vida i de l’amor i del dolor i de la mort.

«Hi ha moltes llums... Que no les veus? Llums blanques, intenses, em ceguen... Els focus! No vull desfer-me’n, dissolta, en la llum dels focus de Califòrnia. Prefereixo despullar-me’n i posar nua per a l’home dels ulls vius. Quina mirada! Una mirada que et travessa i et fa tremolar. Vull que la seva mirada de fantasma em travessi. Vull que la lent de la seva càmera em deformi; i quedar plasmada en la placa eterna de l'òxid de plata. Em diu que sóc immortal, que els homes es tornen bojos per mi, que moren per gaudir del meu cos. I jo moro, perquè gaudeixin de mi. Estesa sobre el mosaic ardent de la terrassa. L’ombra d’Edward, allargada, em protegeix de la llum. Mercader, escolta’m... Qui són aquells? D’on surt aquesta parella de monstres de fira ambulant? Ell és un home amb cos d'elefant i ulls de granota, i ella una dona d’esquena destrossada, capaç de cavalcar sobre una cadira de rodes... Són fantasmes?»

Són records... Els teus millors amics. L'home elefant, amb el cor més gran que les ales del seu barret. La dona dels dolors cruels i dels amors intensos. Són ells. Són Diego i Frida. I ells també, al costat: Manuel, Charlie, Antonio... Són tu.

«Són fantasmes? La nena amb la bandera? Les mans del titellaire? Les copes transparents? Els homes llegint el diari?»

Són imatges. És la vida. La vida tal i com la vas viure i la vas sentir. Són les imatges de la teva càmera. Les teves imatges.

«Un tret! Ha sonat un tret! Tinc sang a les mans! Ell! Jeu! Jo! El meu amor, el meu únic i veritable amor. L'home més bell. L'home dels ideals. L'home fet poeta i música i cançó. Em difamen. Com poden dir que he estat jo? Com poden dir que he estat capaç d’arrencar-me el cor a mi mateixa? La seva màquina d'escriure destrossada, al terra, no tornarà a escriure. Ell. No tornarà a pressionar amb fúria les tecles. No pot estar-hi mort! No! No pot estar-hi mort! Digues que no és veritat! Digues que el meu cor no s'ha trencat per sempre! Que mai ja no podré tornar a amar. Digues que és un somni!»

No és un somni. És un malson. És un record. Julio Antonio és només un record, de mort i de dol.

«Calla, mercader, calla... Les bombes! Les sents? Punys tancats contra palmes obertes al sol. On estic? Els homes, la mirada perduda. Pasionaria, dóna’m la mà. Oi que no poden passar? Perquè si passen no hi haurà llibertat! Madrid resisteix! Els sèrums! No hi ha sèrums suficients! Maria! Pilar! Matilde! Dolores! Talleu-vos la roba! Farem benes! L’ensumeu? L'olor de la gangrena. Mira, José: ja ve Durruti. La columna. Ja arriba. Ja està ací. De tot arreu! Els brigadistes! Amb els càntics de totes les llengües! No saben utilitzar un arma, no vesteixen uniformes, però vénen. Oh, Miguel. Són poetes. Com tu, i com Antonio! Si és que només són poetes! I mira com canten, Octavio! Però... què passa? Perquè callen, Rafael? Perquè miren al terra? Perquè amaguen la mirada? Mercader! Que diuen que ha mort. També, ell també. Que diuen que s'ha matat sense voler matar-se’n. Perquè moren els homes? Perquè moren els poetes? On van els versos, quan els poetes moren?»

Els versos es queden...

«I ells? I tots ells? I la seva sang? Amb tota la seva sang vessada pintaria el vermell de les roses de cent generacions futures. Roses pures. Roses de sang i foc. Roses lliures. Com ho van ser ells. Els meus poetes. I ell. On és que ja no hi és. Que l'han portat fora de Granada i que ja no ha tornat més. I que no eren les cinc de la tarda, encara. Ja no hi és. El vaixell ja no és a la mar, ni el cavall és a la muntanya. Anem, germans, un esforç més. No veieu, enllà, els cims dels blancs Pirineus? A l'altre costat trobarem la pau i la llibertat, i podrem continuar resistint. Anem, germans. Doneu un altre pas. Si jo puc, amb aquest cos meu, ja tan petit, ja tan minvat, vosaltres també podeu...»

Són els teus, germana: els que avui diuen el teu nom,
els que de totes parts, de l'aigua i de la terra,
amb el teu nom altres noms callem i diem.
Perquè el foc no mor. (1)

«Sents, mercader? Sents els versos? D’on surten? Digues la veritat, mercader... Han passat?»

Contra la llibertat. Contra els poetes. Sí, han passat...

«No puc més. Em fa mal el cor. Em dol el cor. Em dolen els meus fantasmes. No puc, mercader. Em dol. Deixa'm sola. Deixa'm amb els meus fantasmes. Ho sents? Ja torno a sentir els versos? Vénen a mi. Són ells. Són els versos de Pablo. Són els versos de Pablo per a mi».

Tina Modotti, germana, no dorms, no, no dorms:
potser el teu cor sent créixer la rosa
d'ahir, l'última rosa d'ahir, la nova rosa.
Descansa dolçament, germana. (1)

«Me’n vaig, mercader. Però abans, promet-me’n... Em pintaràs en colors, oi? Em pintaràs amb els colors més intensos de la teva paleta. Nua, allà, on vaig estar-hi, on vaig viure-hi, estesa, sobre el mosaic ardent d'una terrassa de Mèxic, un capvespre abans de la nit del crepuscle. Ho faràs, oi?»

Sí, Assunta, Tina, Tinita, Tinitísima, la Nostra Maria, Tu... Et pintaré... amb la color de la carn (així, en femení, definida e intensa), amb la color de la teva carn eterna... Tu, Tina, el foc no mor, esdevé carn.

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0

La color de la teva carn

Il·lustració: "La color de la carn de Tina Modotti"
Toni Arencón i Arias
Colors sobre la fotografía original de Tina Modotti realitzada per Edward Weston.

(1) Del poema de Pablo Neruda: "Tina Modotti ha muerto".

Disponible en: http://cantich.blogspot.com/2010/07/lo-cantich-numero-3-estiu-2010.html

Lo Càntich - Número 5 - Tardor, 2010

2010-10-25T15:47:00.000+02:00

Lo Càntich - Número 5 - Tardor, 2010

NOTA DE PREMSA:

Amb portada de "llàgrimes grana", obra de l'artista Montse Farré, i puntuals a la cita. Tardor del 2010...

... El Número 5 de Lo Càntich, revista digital de poesia, art i cultura, arriba al nostre quiosc virtual carregat de poesia, amb una antologia de càntichs clàssics i contemporanis, de casa nostra i d'arreu del món, amb les paraules vibrants d'en Josep Bonafont, Josep Carner, Bonaventura Gassol, Jorge Guillén, Josep Maria de Sagarra, Luís Pimentel, Dámaso Alonso, Joan Oliver (Pere Quart), Iñaki Eizmendi Manterola "Basarri", Joan Brossa, Miquel Martí i Pol, Alejandra Pizarnik, Maria Mercè Marçal; i els nostres particulars homenatges a Salvador Espriu, Màrius Torres, Rosa Leveroni, Vicent Andrés Estellés, Ovidi Montllor, José Antonio Labordeta, i Joan Triadú.

Tardor del 2010...

... Els càntics d'avui, d'ara, d'ací, d'allà i de més enllà... veus actuals... poetes i prosistes... articles, opinions i entrevistes... Esteve Amigó Palés, Pilar Campmany, Núria Niubó i Cabau, Imma Fuster i Tubella, Francesc Arnau i Chinchilla, Joan Feliu i Blanes, Ferran d'Armengol, Montse Assens, Pura Maria García, Empar Sáez, Jesús Maria Tibau, Joan Abellaneda, Ileana Casillas Ontiveros, Estrella Tort i Prats, Santi Borrell Giró, Daniel Ferré Teruel, Claudi Giné, Enric Roca Perich, Pep Colomer Blanco, Xesc Font i Odrí, Júlia Gràcia i Robert, Paolo Santos, Toni Arencón i Arias, Laura Boadas i Galí, Daniel Ferré Teruel, Esther Llobet i Díaz, Sandra Domínguez Roig, Lluís Servé Galan, Vanessa Mies Iborra i Maria Rosa G. Zellweger.

Tardor del 2010...

... Imatges... il·lustracions... fotografies... ceràmica... Gustave Courbet, Francisco Bayeu y Subías, Pablo Picasso, František Kupka, David Alfaro Siqueiros, Jan Havicksz Steen, Joan Brossa, Paul Cézanne, Charles Émile August Duran, Edvard Munch, Julio Romero de Torres, Marc Chagall, Odilon Redon, Tamara de Lempicka, Mary Stevenson Cassatt, Salvador Dalí, Jules Adler, Roberto Domingo Fallola, André Louis Derain, Ramon Navarro Bonet, Pilar Campmany, Empar Sáez, Jesús Maria Tibau, Toni Arencón, Montse Farré, Montserrat Lloret, Montse Assens, Marga Cruz, Esther Llobet, Esmeralda Vallverdú i Marc Arencón.

...Tardor del 2010. La força de la paraula. La necessitat de la paraula.

Lo Càntich. La vostra revista.

[ Lo Càntich - Número 5 - Tardor, 2010 ]

--o0o--

I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH

2010-09-16T17:54:00.000+02:00

I
PREMI
DE POESIA
LO CÀNTICH

En data, 12 de Setembre de 2010,
la Revista Digital de Poesia, Art i Cultura,
Lo Càntich (Retalls de poesia d'arreu del món)
fa pública la convocatòria del
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH

BASES

I. Poden participar, en aquest certamen poètic, escriptors/es, majors d'edat, de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en vers escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Queden exclosos de la possible participació, els membres de l'Equip Editorial de Lo Càntich.

II. Els treballs han de ser INÈDITS i ORIGINALS. No poden participar obres que hagin estat presentades, o premiades, en concursos i premis literaris, o que hagin estat publicades anteriorment en qualsevol tipus de mitjà i format.

III. El tema serà de lliure elecció, amb la presentació d'un únic treball per autor/a.

IV. Els treballs poètics hauran de tenir una extensió màxima de 40 versos.

V. Les obres s'hauran d'enviar per correu electrònic, a l'adreça:
   locantichpublica@gmail.com   incloent-hi:

Dades personals de l'autor o autora:
   - Nom i llinatges
   - Lloc de naixement
   - Any de naixement
Dades de contacte:
   - Adreça actual
   - Adreça electrònica de contacte
   - Telèfon de contacte

Especificant
POEMA PARTICIPANT AL:
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH

VI. El període de recepció de treballs s’estableix a partir de l'1 d'octubre de 2010 fins el 20 de novembre de 2010.

VII. Els treballs rebuts s'aniran publicant, mantenint l'anonimat i per ordre de recepció, a la Separata de Lo Càntich, assignant-li el corresponent número identificatiu i sense especificar l'autoria.

VIII. Els premis no podran declarar-se deserts i seran atorgats pels mateixos participants al certamen, que rebran, una vegada finalitzat el termini de recepció d'originals, un butlletí de votació que hauran de complimentar i remetre'ns. La no participació en el procés de votació implicarà, a tots els efectes, la eliminació automàtica de la seva participació al certamen.

IX. El dictamen final es farà públic durant la segona quinzena del mes de Desembre de 2010. Lo Càntich NO mantindrà cap tipus de correspondència amb els autors/es de les obres premiades fins que no es facin públics els resultats a la revista.

X. Les obres premiades i les finalistes seran publicades al número 6 de la revista, especial I Premi de Poesia Lo Càntich, i editades per Lo Càntich, conjuntament en un volum amb una recopilació dels millors poemes publicats a la revista durant l'any 2010, seleccionats pels propis autors/es. Aquest poemari portarà per títol el corresponent al poema guardonat amb el primer premi del certamen.

XI. Les obres premiades i les finalistes restaran com a propietat de Lo Càntich, amb la transmissió de tots els drets que la propietat intel·lectual i artística impliquen.

XII. El fet de participar en el concurs suposa l’acceptació íntegra d’aquestes bases.

PREMIS

Premi Ploma d'Or: La dotació econòmica d’aquest premi serà de 500 € en metàl·lic o el seu trofeu equivalent.

Premi Ploma d'Argent: La dotació econòmica d’aquest premi serà de 300 € en metàl·lic o el seu trofeu equivalent.

Premi Ploma de Bronze: La dotació econòmica d’aquest premi serà de 100 € en metàl·lic o el seu trofeu equivalent.

Lo Càntich - Número 4 - Haikús i Tankes

2010-08-17T00:01:00.002+02:00

Lo Càntich - Número 4 - Haikús i Tankes, 2010

NOTA DE PREMSA:

Ja ha vist la llum el número 4 de la revista digital de poesia, art i cultura Lo Càntich!

Un número especial dedicat a la poesia breu, amb un recull de haikus i tankes dels mestres clàssics Kawai Chigetsu-Ni, Jitō Tennō, Arakida Moritake, Matsuo Bashō, Tan Taigi, Yosa Buson, Kobayashi Issa, Jules Renard, Iwaya Sazanami, José Juan Tablada, Amy Lowell, Antonio Machado, Álvaro Yunque, Mizuhara Shuoshi, Carlos Gutiérrez Cruz, Juan José Domenchina, Jorge Luis Borges, Octavio Paz, Mario Benedetti i Jean Breton; en adaptacions al català de la mà de Junli Yuii, Ignasi Vilà, Laura Boadas, Alan Valles, Dolors Garrido, Maria Rosa G. Zellweger, Daniel Melo, Josep Segura, Ismael Tricio i Carmen Iriarte.

I de casa nostra els versos d'en Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Agustí Bartra, Màrius Torres, Salvador Espriu, Llorenç Moyà i Gilabert, Josep Maria Llompart i Miquel Martí i Pol; acompanyats dels haijins d'avui i d'ara Ramon Navarro Bonet, Assumpció Autet, Núria Niubó, Francesc Arnau, Maria Salvà, Toni Arencón, Joan Abellaneda, Maria Carme Albanell, Carmen Iriarte, Sandra Domínguez Roig, Lluís Servé, Jean-Luc Payet, Esmeralda Vallverdú i Jannila Girard.

I per tancar aquest especial, els nostres articulistes habituals amb les seccions Poesia Transversal (Empar Sáez), Teixits de mots (Pilar Campmany), L'art de la nit eterna (Sandra Domínguez Roig), El mercader de tulipes (Toni Arencón), El racó de la poesia musical (Vanessa Mies), El cremat que flameja entre havaneres (Pep Colomer), De Corrandes i Cançons... (Xesc Font), Salvem els mots (Laura Boadas), Rodolins de la Saviesa Popular (Paolo Santos), Notes biogràfiques dedicades a Carles Riba (Maria Salvà i Ferrer) i el nostre particular Univers de Poesia (Maria Rosa G. Zellweger).

[ Lo Càntich - Número 4 - Haikús i Tankes, 2010 ]

--o0o--

'Amara'm' XXXIV Exposició col·lectiva d'artistes del Prat

2010-07-01T22:09:00.001+02:00

Divendres, 2 de juliol, a les 20:00h., a la Sala d'Art Josep Bages (Centre d'Art Torre Muntadas), del Prat de Llobregat, inauguració de la XXXIV Exposició col·lectiva d'artistes del PRAT amb l'actuació de la Coral de la Unió Filharmónica.

101 ARTISTES !!!

Entrada lliure del 2 al 25 de juliol de 2010, de dimarts a dissabte de 16 a 21h. Diumenge i festius d'11 a 14h. Dilluns tancat.

Aquest any, em presento amb l'obra: AMARA'M

Aquella nit de grocs de cadmi

2010-06-24T15:19:00.001+02:00

Aquella nit de grocs de cadmi

Aquella nit de grocs de cadmi, poc després d’entreveure el fons de l'ampolla de conyac que el malparit d’en Rusiñol havia obert a propòsit, per ofegar junts i plegats les penes del meu quarantè aniversari, vaig escapolir-me del xivarri del Cau Ferrat, en el moment pretèrit, abans que cap de les viudes allà presents s’atrevís a demanar-me una marina blava per penjar a la paret principal del seu saló de te.

La lluna, sobre la Blanca Subur, també estava envoltada d’un hàlit de groc de cadmi (pot ser que no vingui al cas, però així era).

Mentre em preguntava quina seria la meva propera amant, a la llum del nihilisme més lamentable, i amb el convenciment que un perill sotjava, vaig tenir el pressentiment, només veure-la, estesa sobre el cobrellit del llit de la meva habitació, que la seva naturalesa mateixa era el viu reflex de la golafreria del plaer i de l'art etern de la seducció. I també que les cadenes del sexe eren els lligams més poderosos per capturar el volàtil esperit d'un artista.

Podria haver-hi espantat la meva por, si no fos per la seva mirada. Una mirada d’encantadora de serps, que em va despullar i es va lliurar a mi, sense connexió i sense parpellejar. Amb un dialecte tosc i vulgar, mossegant-se el llavi inferior abans de parlar i deixant-lo humit de saliva brillant, em va dir: «vine». No va ser cruel, només va assenyalar el punt incert de la seva falda entrecuixada, cruïlla de tots els camins dels plecs del vestit de seda, passat de moda ja, molts anys abans que els Cent Mil Fills de Sant Lluís ens vinguessin a robar l'ànima. Si va percebre la meva suor, a les mans, sota els guants blancs de cabrit, tampoc no va dir res. Sense rumb jo. Ella esperava. No fingia mostrar-se excitada, no fingia ser astuta, no fingia sentir-se apassionada... només disposada... simplement m’oferia el seu cos jove, tan jove que la carn dels seus pits no cediria davant la pressió dels meus dits maldestres.

«El món està ple de possibilitats», vaig dir-li i vaig buscar, entre el desordre de la meva habitació-estudi, una tela encara verge, la paleta de pi, els pinzells i les pintures, amb l'esperança, simple i banal, de guanyar una mica de temps, únicament una micona de temps. Malauradament, només vaig trobar tubs de grocs de cadmi i de terra ombra torrada... aquella nit... de grocs de cadmi i cruixits de seda....

Juny, 2010
Aquella nit de grocs de cadmi
(De “Les irreals memòries d’en Ramon Casas i Carbó”)
Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "La Sargantain"
Ramon Casas i Carbó

[ Tornar a Pàgina Principal ]

Primer Premi de Pintura Estiu 2010 "El Tamariu"

2010-06-14T00:51:00.000+02:00

Primer Premi de Pintura "El Tamariu"

Divendres, 11 de juny de 2010, dins de les activitats de la Festa d'Estiu de la Residència i Centre de Dia de Persones amb Discapacitat Intel·lectual "El Tamariu", es va realitzar el lliurament de premis del Concurs de Pintura Estiu-2010, i vaig rebre l'honor de formar part dels membres del jurat.

No m'he pogut estar de mostrar en aquest bloc algunes d'aquestes obres, per diferents motius...

Com a homenatge als 61 artistes, que superant les seves pròpies limitacions ens van regalar veritables obres d'art...

Com a homenatge a les mares, pares, germans, familiars i amics, que estan sempre al seu costat...

Com a homenatge als professionals que, dia rere dia, tenen cura d'ells i d'elles...

Com a homenatge a les persones que, a nivell individual o col·lectiu, es preocupen per fer més feliços a aquells que necessiten suport continuat...

Com a exponent de la diversitat d'expressió individual del gènere humà, manifesta en la capacitat d'expressió artística...

Tot plegat, res més que una petita mostra...

El lliurament de premis va estar presidit per la Regidora de Serveis Socials de l'Ajuntament del Prat de Llobregat, Ana Isabel Fernández, i el final de la festa va tenir el punt àlgid amb l'actuació del grup de percussió brasilera TUN TUM PRAT, que amb el seu espectacle trepidant van aconseguir que tots moguéssim cames i malucs a ritme de samba, baiao, maracatú o funky... Gràcies a ells també!!! Força surdos, retalladors i repeniques!!! Força caixes, shekers i timbes!!! Força tamboris i campanes!!!

I és que, com ells mateixos diuen: "el ritme és vida".

Juny, 2010
Toni Arencón i Arias

[ Tornar a Pàgina Principal ]

responc a la crida

2010-06-08T14:38:00.005+02:00

Sentint WHAT'S GOING ON, d'en Marvin Gaye,
i en resposta a la crida de l'amiga i poetessa Mariona Lorente (gypsy).

responc a la crida

Oh! Què està passant?
Les torres cremen, el núvol de cendra cobreix l'illa.
M’extremeixo, deslligant la tovallola,
i el món s'estremeix, assegut, davant la televisió.
Cada minut, cada segon, moren nens, allà i aquí.
Gran invent: la cèl·lula fotoelèctica!
Els nens moren, amb les costelles marcades
de fam i la pell transparent. Els voltors estan a prop.
Què som? Els "humans" ... Què som?
La tauleta de nit del sol s’ha fos.
Milions de monedes daurades i argentades, les del César,
intercanviades per canons fumejants, definitivament.
Els arbres, castrats (maons i ciment, argamassa inert).
Cridem! Tots, però cridem! Sols, però cridem! Hi ha esperança.
Entre el foc i la ruïna, entre la desigualtat i la misèria.
Precaució: no hi ha vacunes per a tots, estan
amagades en l'estoc de les farmàcies.
(no hi ha vacunes gratuïtes per a tots, ja no).
He tingut un somni (altres ho van somiar abans):
des dels confins de l'univers, algú alça el peu, decidit
a aixafar el nostre miserable formiguer, fet de fang i de sang.
Mare, pare, germans: responc a la crida. Tinc una cita.
Com a poeta viu, i latent, d'avui, d'ara, a prop de la mar,
amb el cor adolorit i les llàgrimes que afloren,
m’empasso l’aiguardent d’un glop,
i responc a la crida: avui escric.

Juny, 2010
responc a la crida (poema desdoblat)
Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "responc a la crida"
Tècnica Mixta
© Toni Arencón - 2010
Col·lecció particular

[ Tornar a Pàgina Principal ]

Gueule de Bois (La Buveuse)

2010-06-08T13:55:00.000+02:00

Gueule de Bois (La Buveuse)

"En la mateixa taula d'ahir
una antiga faula
sota el cel gris de París."

Dibuixes la meva eterna amargor
en l'esbós inalterable d'el groc cinabri.
Em fas immortal
amb la sang diluïda per glops d'absenta
o conyac... o vi, diuen que és vi,
però té un estrany color violeta.
Adés, morat, pels hematomes de la vida.

Un got sense fons. Un brut got.
Sense transparència. Transita
la meva existència.
No cal sentir compassió.
No he demanat compassió.
He escollit. He gaudit. He estimat.
Escullo. Gaudeixo. Estimo.
Espremeré fins a la darrera gota
d'ambrosia. Seré, per sempre més, eterna.

Oi que em faràs per sempre més eterna?
Que no veus
el rictus de la meva boca
dibuixant l'última acrobàcia?
Que no has provat mai
aquesta essència meva
d'ametlles i sabó de Marsella?

Sense pinzells,
centímetre a centímetre,
amb els dits tacats de pintura a l'oli
potser, aquesta nit inacabable,
Henri Marie Raymond,
seré jo qui et pinti a tu,
estimat.

Maig, 2010
Guele de Bois (La Buveuse)
Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "La Buveuse - Portrait de Suzane Valadon"
Henri de Toulouse-Lautrec

[ Tornar a Pàgina Principal ]

"El tribut" Segon Premi Concurs de Relats Curts Ferran i Puig 2010 "Històries irreals d'aquest poble"

2010-05-30T12:23:00.006+02:00

1er. Concurs de Relats Curs Ferran i Puig

El Prat de Llobregat, 2010

1er PREMI: “EL SIGNE D’UN MISTERI” - autor: ANTONI CLAVIJO
2on PREMI: “EL TRIBUT” - autor: TONI ARENCÓN
3er PREMI: “EL CAMÍ VERMELL” - autora: ANA PALMA

El tribut

Dissabte, 29 de Maig, durant els actes de la Festa Major del Carrer Ferran Puig d'El Prat de Llobregat, es van lliurar els premis del 1er. Concurs de Relats Curts: "Històries irreals d'aquest poble".

El meu relat: "El tribut", un petit homenatge encobert a la memòria d'en Jaume Codina, historiador pratenc, (1923-2007); on vaig voler descriure les essències ancestrals de la nostra vila –el Prat dellà l’aigua– i del Delta del Llobregat (la barcassa de passatge, els bernats pescaires volant sobre els joncals dels estanys, les riuades...), va rebre l'honor d'ésser guardonat amb el segon premi pel jurat del concurs (tres escriptors locals i dos membres de la junta directiva de l'associació convocant).

Vull felicitar el guanyador del primer premi, l'amic Antoni Clavijo; l'Ana Palma, tercer premi; i a la resta de participants, que a ben segur també van escriure meravelloses històries del nostre poble.

Una abraçada als organitzadors de l'acte, encoratjant-los en la difusió i continuïtat d'aquest premi literari, com a foment de la cultura pratenca.

"El tribut" serà publicat a la revista Delta del mes de juny.

El drets d'imatge de l'obra, segons les bases del concurs, pel mateix fet de participar, passen a ser propietat de l'associació organitzadora. Aleshores, únicament, un petit tast:

«En Bernat Balcells tenia el privilegi d’interpretar el llenguatge de les aus del cel. Aquest do, en contrapartida, provocava l’inconvenient de negar-li el poder de la veu. Ben mirat, sortia perjudicat. Els ocells poques vegades explicaven res d’interessant i ell, en canvi, hagués pogut delectar els pagesos amb les històries teixides per la seva inesgotable imaginació...»

Imatges de l'acte

Pujant a recollir el premi

Lliurament del premi

Antoni Clavijo, recollint el 1er Premi

Conversant amb l'Antoni Clavijo
Presentador del programa: La moto de Sasha

El podeu seguir els dimarts de 21:00 a 22:00 hores.

Toni Arencón i Arias
Maig, 2010

De la viola cinturada del teu cos...

2010-05-18T01:35:00.000+02:00

De la viola cinturada del teu cos...

Embolcat
en la perpètua foscor dels meus pecats,
només trencada
pel tremolor argentat de les estrelles,
aquesta nit, de carícies i besades, puc extreure,
de la teva esquena de viola vernissada,
les notes d'un cànon sublim i celestial, ardent,
somiat en la deriva del furor d'aquest silenci.

Convulsaré, desviació angulada, el teu ésser sota l’arc executor, des del teu solc posterior, de mosaic i abisme gaudinià, fins a la pell del coll de la fusada, darrere les orelles. Acariciaré les cordes de trena de fibra natural. Et mostraré com ets: impúdica, invisible, oscil·lant... delectant... Com les ales de l'àngel que vàrem veure, desfullades al crepuscle, una nit de Primavera.

Et tancaré, presonera de la meva abraçada el·líptica. Descobriré la màgia de la teva pell de vellut. Descobriré la teva geografia. Penetraré en les valls més amagades. Desintegraré l'esforç entre les mans. Sentiràs el goig als llavis assaborint els secrets del sons i dels plaers eflorescents. Despertarà la teva set salada. Abrupta. Serà com la mar. Serà com les onades. Serà com la pluja esquitxant la primavera. Serà un brunzit sedós, flanquejant els plecs del sentit sobre la caixa de ressonància de l’ànima encoberta. Olor de nit fosca, humida i tendra, d'obertures estimades i amassades, sense prominències òssies, tota carn fugitiva, sense espines. Olor a albada lúbrica, a rosada, a gessamí i a cançó de vent naixent. Olor de ritual mediterrani. Sabràs a parèntesi i a tumult. A barra harmònica. Sabràs convulsiva i acoblada. Sabràs recíproca i fluctuant. Sabràs captiva i impulsiva. Sabràs.

Ex
tR
au
rÉ
...
dE
La
vIo
lA
cinturada del teu
cos, les notes d’un cànon
sublim i celestial. Straccato en
quatre cordes. Els músculs tensos.
La postura exacta. Arc de llengua i
got de rom de melasses de sucre
de canya brava cubana. De ràbia
repetida, refregaré les cordes
i dessagnaré la barbada. Com jo et
tocaré, amada meva, ja mai
ningú no sabrà tocar-te.
Els teus pits, d'alabastre,
oscil·laran, s’inflaran de música, els
mugrons, brollaran. Devoraré el teu
ésser, ja fos entre els llençols. Veuré
la teva ànima amagada, sota la efa dels
teus glutis. Miscel·lània. Sota el remelic
perfecte del teu ventre, cridaran les teves
entranyes subterrànies, destrossant les
sordines, demanant cobrir d'amor urgent
el buit orfe i vagabund de l’arabesc
lasciu. Origen del món i del meu
món. Temple estradiolat.
Infern i Cel.

Serà el moment, serà el turment, la meva elevació superarà la teva. Pizzicato, el punt vermell vibrant, anhelant i anhelat. Transformat en un llampec de sexe ardent i de terra esquerdada. Volcà de foc, agraït i agraint. Eriçada, retòrica, la taronja dolça de la pell.

Extrauré vibratos del teu cos de viola de luthier,
de la teva esquena de violí d’Amati,
del teu solc de violoncel Stradivari,
de la teva espina de contrabaix Stainer,
de les teves cuixes de Viola d'amore
i de les teves corbes de viola d'arc de Mirecourt.

Cavalcaré. T’abrasaré, barroc, amb barba zíngara de deu dies de castedat. Tremolaràs. T’estiraràs, metàl·lica. Descendiràs. Pujaràs, tensiva. T’encendràs, encara més. Perduraràs. Cridaràs a veu de crit, exclamaràs, un gemec definitiu, clavant les ungles als palmells estigma de les mans (per no fer-ho sobre les meves espatlles... sobre la meva esquena... sobre el meu clatell...)

Jurant un goig de delit. De injúria i de poema. De lliurament. De riallada encadenada, grotesca, feliç i continguda amb les mans. Amagada, com la lluna, avergonyida i humida per l’excés, encesa i excitada, mirant-nos de reüll, des del cel; i que t’acompanyarà després, en silenciar-se el cànon dels meus somnis en una cançó de bressol, mentre jo, encara, acaricio, estimulat i mandrós, rabiós i ardent, el solc tendre que descansa.

Abril, 2010
De la viola cinturada del teu cos...
Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Cos de viola"
Tècnica mixta sobre tela
© Toni Arencón - 2010
Col·lecció particular

Publicat a:
Lo Càntich - Número 2 - Primavera, 2010
Lo Càntich (Separata)

Referència:
Arencón i Arias, Toni. De la viola cinturada del teu cos... Lo Càntich. N.2. Primavera, 2010. Maig, 2010.

Disponible en: http://cantich.blogspot.com/2010/05/lo-cantich-numero-2-primavera-2010.html

La sardana

2010-05-14T10:06:00.003+02:00

La sardana

Ceres

I

La sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan,
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la,
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil·la,
com mal orientada l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella...
del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan.

II

Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d'una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d'un culte
que en mística dansa se'n vénen i van
emportats per lo símbol oculte
de l'ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para's, sospesa de tal meravella...
Lo ritme tornant,
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan.

III

El botó d'eixa roda, quin era
que amb tal simetria l'anava centrant?
Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d'aquest ull gegant?
Potsê un temps al bell mig s'hi apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant...
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d'aucella
que canta volant:
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que s fan i es desfan.

IV

No és la dança lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant:
és la dança sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument se deslliga;
desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant;
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella!
Tota ma pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan.

Joan Maragall
(Barcelona, 1860-1911)
La sardana

Il·lustració: "Sardana en blau"
Aquarel·la
Sobre paper Montval Canson de gra gruixut 185gr.
© Toni Arencón i Arias - 2010
Col·lecció particular

Publicat a:
Lo Càntich - Número 2 - Primavera, 2010
Lo Càntich (Separata)

Referència:
Maragall, Joan. La sardana. Lo Càntich. N.2. Primavera, 2010. Maig, 2010.

Disponible en: http://cantich.blogspot.com/2010/05/lo-cantich-numero-2-primavera-2010.html

Quina frescor!

2010-05-13T12:11:00.003+02:00

Quina frescor!

Quina frescor!
La vela que s'apaga
i el soroll de l'aigua.

Masaoka Shiki
(Matsuyama, Japó 1867 - Tokyo, 1902)

Traducció: Pere Abad i Sorribes
Quina frescor! / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Frescor"
Tècnica Mixta
Sobre paper Montval Canson de gra gruixut 185gr.
© Toni Arencón i Arias - 2010
Col·lecció particular

Publicat a:
Lo Càntich - Número 2 - Primavera, 2010
Lo Càntich (Separata)

Referència:
Shiki, Masaoka. Quina frescor! Traducció: Abad i Sorribes, Pere. Lo Càntich. N.2. Primavera, 2010. Maig, 2010.

Disponible en: http://cantich.blogspot.com/2010/05/lo-cantich-numero-2-primavera-2010.html

La invitació al viatge

2010-05-11T16:21:00.002+02:00

La invitació al viatge

Nena meva, germana meva,
pensa en la dolçor
per anar-hi a viure junts!

D'estimar a voluntat,
d'estimar fins a la mort
a la terra que és com tu!

Els sols mullats
dels cels ennuvolats
té per al meu esperit els encants
tan misteriosos
dels teus ulls traïdors
lluminosos a través de les llàgrimes.

Allà, tot és ordre i bellesa,
luxe, calma i voluptuositat.

Mobles lluents,
polits pels anys,
la nostra cambra ornarien;
les flors més rares
barrejant les seves fragàncies
amb el perfum subtil de l'ambre,
els rics plafons,
els miralls profunds,
l'esplendor oriental,
tot allà parlaria
en secret a l'ànima
en la seva dolça llengua natal.

Allà, tot és ordre i bellesa,
luxe, calma i voluptuositat.

Veure en els canals
dormir els vaixells
de qui és l'estat d'ànim vagabund;
és per satisfer
el teu menor desig
que ells vénen d'arreu del món.

-Les postes de sol
vesteixen els camps,
els canals, la vila sencera
de jacint i d'or;
s'adorm el món
en un càlid resplendor de llum.

Allà, tot és ordre i bellesa,
luxe, calma i voluptuositat.

Charles-Pierre Baudelaire
(París, 1821-1867)
L'invitation au voyage

Traducció: Toni Arencón i Arias
La invitació al viatge / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Luxe, Calme et Volupté"
Henri Emile Benoit Matisse (1869–1954)

Publicat a:
Lo Càntich - Número 2 - Primavera, 2010
Lo Càntich (Separata)

Referència:
Baudelaire, Charles-Pierre. La invitació al viatge. Traducció: Arencón i Arias, Toni. Lo Càntich. N.2. Primavera, 2010. Maig, 2010.

Disponible en: http://cantich.blogspot.com/2010/05/lo-cantich-numero-2-primavera-2010.html

[ Tornar a Pàgina Principal ]

Les tres núvies del poeta

2010-05-11T16:12:00.002+02:00

Les tres núvies del poeta

Tres núvies té el poeta:
la primera és el matí,
rossa verge que s’envolta
d'un mantell d’or i plata.

I la segona és la tarda,
la beutat morena i lànguida
que amb gases de llum fulgent
adorna la seva front pàl·lida.

-Quina és la tercera doncs?
-La nit, la més estimada,
la que entre blondes de lluna
somnolenta i trista passa.

Quan arriba la primera
amb les puntes de les ales
fa vibrar els idil·lis
sobre les cordes de l’arpa.

Al petó de la segona
surten del fons de l’ànima
amb la veu del sentiment
els romanços i balades.

La tercera ve després
la bella musa elegíaca,
oferint-li en copa d’or
la inspiració de les llàgrimes.

Juan Clemente Zenea
(Bayamo, Cuba, 1832 - La Habana, 1871)
Las tres novias del poeta (Cantos de la tarde, 1860)

Traducció: Toni Arencón i Arias
Les tres núvies del poeta / CC BY-NC-ND 3.0

Il.lustració: "Les tres núvies"
Jan Toorop (1858-1928)

Publicat a:
Lo Càntich - Número 1 - Hivern, 2010
Lo Càntich (Separata)

Referència:
Zenea, Juan Clemente. Les tres núvies del poeta.Traducció: Arencón i Arias, Toni. Lo Càntich. N.1. Hivern, 2010. Març, 2010.

Disponible en: http://cantich.blogspot.com/2010/03/lo-cantich-numero-1-hivern-2010.html

[ Tornar a Pàgina Principal ]

Follia de paraules

2010-05-08T14:25:00.001+02:00

Follia de paraules

Poemes,
relats,
correus amics.

Paraules que regalen els sentits,
teràpia per a cors malmesos.

Paraules.

Provocadores de somnis,
renovadores d’il·lusions,
silencioses,
canviants,
de colors i formes,
amb vida pròpia,
amb força.

Paraules amigues,
desitjades,
enyorades,
compartides en la distància,
viscudes amb els ulls clucs.

Paraules d’amor,
de joia,
de tendresa,
de tristor,
d’enyor.

Paraules.

© Núria Niubó i Cabau
Follia de paraules

Il·lustració:
"La ciutat de les Paraules - Homenatge a Aristarc Lentulov"
Oli sobre tela
© Toni Arencón i Arias - 2010
Col·lecció particular

Inclou uns versos de Miquel Martí i Pol:
"Aquest poema és un
sol de palla trenada
collit al fons d'un pou
al punt de mitja tarda"

[ Tornar a Pàgina Principal ]

Lo Càntich - Retalls de poesia d'arreu del món - Número 2 - Primavera, 2010

2010-05-02T15:32:00.006+02:00

Lo Càntich - Retalls de poesia d'arreu del món
Número 2 - Primavera, 2010

Nota de premsa:

Ja està editat el número 2 de la Revista Digital de Poesia LO CÀNTICH, amb portada de l'artista de Xeresa, Ramon Navarro Bonet.

La secció dels clàssics recolleix poemes de Joaquim Rubió i Ors, Louisa Paulin, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i Maspons, Francesc Camprodon i Lafont, Ferran Agulló i Vidal, Pere Talrich, Alphonsus de Guimaraens, Francesco Petrarca, Guillaume Apollinaire, Johann Wolfgang Von Goethe, Masaoka Shiki, Pierre Corneille i Charles-Pierre Baudelaire.

La secció d'els càntics d'avui aporta poesies, experiments visuals, prosa poètica, rodolins, notes biogràfiques i diferents col·laboracions dels escriptors actuals: Sandra Domínguez Roig, Pilar Campmany, Elvira Mestres i Cervera, Esmeralda Vallverdú, Marc Freixas i Morros, Ignasi Vilà i Valls, Núria Niubó i Cabau, Maria Rosa G. Zellweger, Estrella Tort i Prats, Esmeralda Vallverdú, Ernest Negre i Pons, Ileana Casillas Ontiveros, Alan Valles, Rosa Monleón, Maria Salvà i Ferrer, Isabel Carbonero Martí, Roser Piñol, Toni Arencón i Arias, Laura Boadas i Galí, Paolo Santos, Frederic Valcarce i Salvador Valcarce.

Lo Càntich - Retalls de poesia d'arreu del món és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana que neix fruit de les inquietuds compartides d'un grup de persones amants de la poesia. Un assaig que pretén ser un espai de trobada d'escriptors i escriptores, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats, de difusió i foment de la llengua, l'art i la cultura... Sense pretensions utòpiques. Només això.

http://cantich.blogspot.com

Número 2 - Primavera, 2010

[ Descarregar en PDF ]

Direcció:
Pere Abad i Sorribes

Equip Editorial:
Dolors Garrido Martínez
Maria Rosa G. Zellweger
Toni Arencón i Arias
Laura Boadas i Galí
Paolo Santos

Maig, 2010

Lo Càntich - Retalls de poesia d'arreu del món
està subjecte a una llicència de
Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0
de Creative Commons.
NR: 1003305878809
Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra resta sotmesa a les característiques específiques d'aquesta llicència.

Retalls de mar

2010-04-29T00:18:00.008+02:00

Retalls de mar

I la sorra es va cobrir de retalls de mar...

Van ser cinquanta onades. Les vaig comptar. Cadascuna portava, sobre la cresta d'escuma blanca, el retall d'un tros de mar. Fragments de mar que es van estendre per la sorra de la platja...

Sí, encara ho recordo. Era un matí de juny, amb l'alba emergint del somni de la nit. Era una matinada resplendent, calorosa i humida. La brisa atenuava la calor, però seguia sent una matinada calorosa i humida, amb la sorra daurant-se, reflectint els raigs del sol.

Jo buscava en el cel les paraules encertades que em permetessin escriure’t una cançó d'amor desesperada, a l'estil d'un poeta xilè de qui havia oblidat el nom; però la llum intensa m’impedia percebre el centelleig blau de les estrelles. Hagués estat millor anar-hi durant la nit, per trobar la inspiració i la llum de les estrelles, però odiava la marea alta en la foscor i el so de les onades trencant sobre les roques. Ara que havia après a moure els dits de la mà de forma independent, sense la teva ajuda, no volia que la ressaca salabrosa m’entumís el destí.

A falta d'inspiració, talment era un bon moment per construir castells de sorra –aquells que antany adornava amb fosses de caimans i merlets pedregats–, però feia temps que havia deixat de construir castells de sorra... Vaig deixar de fer-ho el dia que el gegant de sis dits va destrossar la Torre d'Homenatge de la meva infància.

A falta d'inspiració, de tu, de mi, d'una ampolla de ginebra dolça i de castells de sorra, em vaig asseure mirant al mar. Llavors, va arribar la primera de les onades.

Portava, lliscant sobre l'escuma, un retall de mar en forma d'estrella. Un retall de mar que es va dipositar a la sorra, a poca distància dels meus peus descalços. L'aigua va jugar amb ell, durant un temps indeterminat i imprecís, fins que va quedar encallat, assecant-se tremolós, entre la brisa i el sol.

En veure'l, vaig recordar una història que m'havien explicat temps enrere, una nit de lluna blava, assegut sobre la sorra freda d’una altra platja, a la Côte d'Azur, a prop, molt a prop, de Villefranche-sur-Mer. No recordo el nom de la noia que em va explicar la història, però sí que em recordo dels seus pits, petits i daurats. Era la història d'un nen i d'un pescador:

      «La marea nocturna havia omplert la platja d'estrelles de mar. Centenars d'estrelles de mar, orfes d'aixopluc, arrancades dels fons rocallosos i de les praderies costaneres. Milers d'estrelles de mar desemparades. De tots els colors: de vermells vius i intensos, de verds olives, de blaus fins, d’ocres terrossos, de grocs aurífers i espinosos...

      »El nen recollia una a una cada estrella i s’endinsava a l'aigua. Quan li arribava a l'altura del pit, deixava lliure la preuada possessió. Però, per cada una que alliberava, donava la sensació que el mar aportava deu més. El nen no s'immutava. Aliè a la mirada del pescador, continuava recollint estrelles de mar, endinsant-se en l'aigua i alliberant-les.

      »El pescador observava en silenci. Durant tot el matí el nen va estar repetint els viatges, rescatant estrelles de mar.

      »Quan el pescador va sentir tocar les campanes de l'església, anunciant l’Àngelus, es va dirigir a ell:

      »–És un esforç inútil. Per moltes estrelles de mar que tornis a l'aigua, mai no aconseguiràs retornar-les totes.

      »El nen es va quedar mirant els ulls blaus del pescador.

      »–Ja ho sé; però, per a aquelles que retorni al mar, no serà un esforç inútil.

Era una bonica història, sí... a falta d'inspiració, de tu, d'una ampolla de ginebra dolça i de castells de sorra.

Les onades van continuar arribant. Van ser cinquanta onades. Les vaig comptar. Cadascuna portava un fragment de mar. Retalls de mar que es van estendre per la sorra de la platja...

Adés, en forma de closques de cargols; ara, amb imatges de cavallets de mar, gravats de corals, àmfores d'antics pobles mediterranis, crancs, eriçons, meduses, pops, garotes, cogombres, esponges, petxines... Cinquanta onades... Cinquanta retalls...

Hauria pogut recollir-los i retornar-los, jo també, al mar. Tenia temps. Tenia tot el temps del món ara que ja no estaves amb mi. L'albada em pertanyia. Podria haver-ho fet, sí... però vaig descobrir que m'havia convertit en pescador d'ulls blaus... en castell de sorra, aixafat sota el pes del peu d'un gegant de sis dits... en un retall que cavalca sobre l'escuma de les onades i queda encallat a la sorra, esperant una mà innocent que sigui capaç de retornar-lo a l'aigua...

A més, la nit anterior, poc abans de despertar a la platja, havia exhaurit fins a la consumpció l’últim tub de pintura d’atzur mediterrani...

Abril, 2010
Retalls de mar
Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Retalls de mar"
Oli sobre tela - 70x100cm
© Toni Arencón - 2010
Col·lecció: Esther Llobet

[ Tornar a Pàgina Principal ]

L'ou perdut

2010-04-23T23:06:00.000+02:00

Sant Jordi 2010

CONCURS LITERARI

MARC ARENCÓN
ha obtingut el 1r Premi en la 1ª Categoria, Modalitat Prosa
en Llengua Catalana

IES Salvador Dali

L’ou perdut

En Nikolai Ivanov seia damunt la seva butaca vermella. Tot seriós, es va aixecar cap a la llar de foc, damunt de la qual hi havia una caixeta de fusta. Ningú, de tota la família tenia dret a obrir-la, ni tant sols a tocar-la. El seu contingut, i l'origen d'aquest, eren un misteri per a tots... menys per a en Nikolai.

Va obrir la misteriosa caixa de fusta, amb les inicials NR a la tapa, en lletres negres. Va observar el seu contingut. No estava gens orgullós del que hi havia a dins.

Va treure el misteriós objecte. Era un ou. Un ou de pasqua. Era tot violeta, amb una estrella d’or al front. No ho deia, però en Nikolai sabia perfectament qui ho havia fet: Peter Carl Gustavovich Fabergé.

L'ou, no havia d’estar en mans d'en Nikolai.

«Jo sóc la persona que menys és mereix aquest ou», pensava en Nikolai.

I pensava en les barbaritats que havia arribat a fer per aconseguir-ho: robar, matar, entrar en altres cases... L'ou valia tot allò que havia fet ell?

Però mentre en Nikolai mirava fixament l’ou, notava que tot tenia un sentit. Tenia ja noranta-dos anys, i va obrir, per últim cop, aquell ou. Contenia un secret molt valuós. Com tots els ous. Tots els Ous de Fabergé contenien una sorpresa. Un carruatge d'or, un perfum valuós, unes fotos antigues... però aquest, devia ser dels que contenien una cosa magnífica. Va observar per últim cop aquell tresor, i va agafar un full. El va posar sobre una taula, i amb la primera ploma que va trobar, va escriure:

«Benvolgut Ministeri d'Història Rus...»

Un cop acabada la carta, la va posar en un sobre i la va enviar.

Tres dies més tard, tot el Ministeri d'Història Rus estava boig. No del tot, és clar, només estaven molt alterats. Havien convocat una assemblea especial el dia següent. Allà hi havia reunides moltes persones. El director general, va treure un full de la butxaca i va llegir:

«Benvolgut Ministeri d'Història Rus:

»Tinc una cosa que vostès porten anys buscant, l'Ou de Malva.

»Aquest ou, com ja saben, va ser creat per Fabergé per al tsar Nicolau II. L'ou malva, igual que altres ous, encara no han estat trobats, i aquest, en especial, és un dels que no s'ha vist... mai. Porto quaranta anys amb aquest ou. És una joia que mereix no ser destruïda. Tots els Ous de Fabergé porten una sorpresa a l'interior. Aquest no n’és una excepció. Quan l’obrin, veuran una cosa tan meravellosa que canviarà... potser un país sencer. No els vull espatllar la sorpresa. Obrin l’ou, i trobaran la sorpresa més gran que es puguin imaginar.

»Firmat: Nikolai Ivanov.

–Què hi havia dins l’ou? –va preguntar una dona.

–Mirin-ho vostès mateixos –va dir el director, tirant un objecte quasi transparent al centre de la taula. Tothom va observar atentament l'objecte.

–Un tros de vidre? –va preguntar un home ros.

–Un cristall? –va preguntar un altre home, de cabells castanys.

–Si és un cristall... –va dir la dona que havia parlat abans–, és enorme.

–Molt gran per ser un cristall o vidre –va dir una dona rossa.

–És cert –va dir un jove de cabells negres.

–Potser... –va opinar l'home ros–. Potser un mirall?

–Si home! És massa transparent per ser un mirall –va protestar la dona rossa.

–Però, igualment, s'hi veuen les coses reflectides –va observar el jove.

–I tenint en compte que l'ha tirat molt fort i sense por... –va recordar una jove–, deu ser molt tenaç.

–I dur! –va exclamar la dona rossa–. L'intento ratllar amb l'ungla i no puc!

–No se m’acut que pot ser –va dir l'home ros.

–Pensa-hi una mica. Dur, tenaç, brillant, quasi transparent.... –va recordar la dona rossa.

–No serà...?

–És possible.

–És un...

–Impossible!

–Però les proves...

–No fem cas de les proves!

–Dur i tenaç.

–No se m'acut res més que...

–No és possible!

–És massa gran!

–Un diamant! –va cridar el jove.

Tota la sala va emmudir de cop.

–Exacte! –va exclamar el director–. És un diamant!

–Però si és enorme! –va dir l'home ros.

–No n'he vist mai cap igual.

–No m'estranya que ningú de vostès hagi vist mai un diamant com aquest. Pesa exactament 3.200,76 quirats, és a dir...

–El diamant més gran del món! –va cridar tota la sala a la vegada.

–Exacte. Encara està en brut, però he estat comprovant, i si es tallés en gemmes de mides exactes podria ser el diamant tallat més gran del món.

–I el Cullinan? –va preguntar l'única dona anglesa d'aquella sala.

–El Cullinan deixarà de ser important. Aquest diamant que tenen davant del nas és, sens dubte, el diamant més gros del món.

Tota la sala va emmudir. El director ja s'ho esperava. Al cap d'un moment de silenci, totes les persones van preguntar:

–Quan ho farà públic?

Aquesta pregunta ja s'esperava que arribés.

–He convocat una roda de premsa. Demà, els periodistes estaran preparats. He convocat quatre grups de persones especialment. Russos, descendents de Fabergé, descendents dels Romanov... i anglesos.

–Això és...

–Una bomba.

Al dia següent, tota la sala d'entrevistes estava plena de flaixos, càmeres i micròfons. Un cop el director va explicar tot amb detall, els periodistes no van poder estar-se de fer les preguntes, que tenien intrigades a tot el món.

–Director! –cridava un periodista alemany–. Aquest ou, pertany als Romanov o als Fabergé?

–A Rússia, per suposat. Fins que aconseguim calma pertanyerà a Rússia.

–Una pregunta! –demanava una periodista russa–. Si no s'aconsegueix un acord, el diamant anirà a un museu, juntament amb l'ou, o aniran separats?

–El diamant encara queda per decidir. L'ou serà propietat dels Romanov, ja que hauria de ser seu si no hagués desaparegut.

–Senyor –va demanar una periodista francesa–. A on anirà a parar aquest ou? A França tenim el Louvre, i estaríem disposats a fer un espai a aquesta joia. Entre la Mona Lisa i algun Caravaggio, potser?

–I ara! –va cridar un periodista procedent dels Estats Units–. En tot cas haurà d'anar al Smithsonian! Allà, al costat de l'estàtua de Lincoln! Farem tota una sala per a ell!

–No! –va cridar un periodista basc–. Al Guggengeim!

–I ara! –va cridar un periodista madrileny–. Anirà al Museo del Prado. Allà si que estarà ben vigilat. I no a París! Que jo recordi, van robar la Mona Lisa, fa temps, de París...

–D'això fa cent anys! –va cridar la periodista francesa–. I la vam recuperar aquell mateix any! On no estarà gens bé és a Washington. El museu és tant gran que el perdran de vista. I si no recordo malament, Rússia i Estats Units no eren precisament amics...

–Era amb la Unió Soviètica amb qui no.... –va cridar el periodista nord-americà–. Bé, deixem-ho estar. Però a Madrid segur que no hi ha res d'important.

–I que em dius de Las Meninas? –va cridar el madrileny.

–Jo crec... –va dir el periodista italià–. Que al costat del Naixement de Venus estarà més que bé. A més, si no us agrada la idea el podem posar al Coliseu, o a Venècia...

–A Itàlia ja hi teniu prou coses! –va exclamar un periodista grec–. Al Partenó estaria la mar de bé.

–Entremig de ruïnes? Allà estarà bé un diamant? Mireu, com que els diamants són valuosos i cars, portem-lo a Mònaco! –va cridar un periodista de Mònaco.

–Jo crec que a Bilbao... –va començar el periodista basc.

–Calleu tots! –va cridar el director general–. El diamant és queda aquí fins que els Romanov i els Fabergé estiguin d'acord de portar-lo a un altre lloc. El lloc on vulgui anar... depèn només d'ells. I per tant, res de Coliseus, estàtues de Lincoln, naixements de deesses, ni ruïnes! El diamant i l'ou es queden a Rússia fins que les dos famílies es posin d'acord. S’ha acabat la reunió.

Tots els periodistes van girar cua. No cap a la porta, sinó cap els Fabergé i els Romanov.

–Que els hi semblaria una visita a Nova York? Amb guia inclòs.

–I unes vacances a Venècia?

–A París! La ciutat de l'amor!

–Els hi agraden els toros? –deien els periodistes.

–Són molt amables...

–Però hem de rebutjar la seva oferta...

–No els hi volem causar molèsties...

–I ara! Vinguin a Grècia quan vulguin!

–I a Itàlia seran benvinguts com a reis!

–Com a reis? A França estem disposats a fer-les una estàtua davant la torre Eiffel!

–I nosaltres, una casa al Carib!

–Que els hi semblaria ser alcaldes d'algun poble?

Semblava que estiguessin disposats a deixar el seu país en ruïna per aquell diamant. Mentre tots els periodistes subornaven les famílies, una persona anava directe a robar el diamant. Era molt difícil resistir-se al seu encant.

El més gran del món, així era el diamant. No va poder anar gaire lluny. Ela guàrdies de seguretat el van interceptar just quan tenia un dit sobre el diamant. Van agafar-lo entre els dos, i se’l van endur a la garjola especial del Ministeri.

Durant les tres setmanes següents, es van cometre cent trenta-dos intents de robatoris. 98 d'aquests eren per l'ou, i la resta pel diamant. El director general i els seus ajudants s'arrencaven els cabells d'un a un. Com podia ser allò? Un dia troben un home en el cistell de roba bruta. Al dia següent troben una dona en un paquet enorme. Un altre dia veuen dos noies pels conductes de ventilació. I un altre, un home disfressat de guàrdia de seguretat. Molt d'ells feien apostes d’on sortiria el pròxim lladre. Però una notícia impactant va fer que patissin més que mai. Els titulars de molts diaris deien: «Lladre fugit de la presó va pel diamant» o «El diamant en perill».

Aquest lladre, era en George Van Hughten. Havia robat quadres, estàtues, peces d'or, joies, ceràmiques, objectes històrics, monedes antigues i fins i tot pianos. Era el lladre més temut per a qualsevol persona que tingués un objecte valuós, com el Ministeri.

Conscients que no podrien vèncer un enemic més poderós, van decidir que, abans de la força o l'enginy, farien servir la mentida. Van contractar el vigilant d'objectes més bo de tota Amèrica: en Lewis Sell. En Lewis no va tardar en acceptar aquella proposta tant sucosa, i va agafar l'ou i el va amagar a l'últim lloc on miraria un lladre. Ni a casa seva, ni a algun museu, ni a dins un paquet urgent... sinó al lloc menys digne per a un ou reial amb un diamant a dins: la rentadora.

Una simple, senzilla, lletja, corrent, normal, gastada, usada, embrutada, suada, empudegada... i, sobretot, petita rentadora.

Allà no hi miraria mai un lladre. A qui se li acudiria ficar una joia en una rentadora? Era un truc infal·lible. El lladre no sabia a on ni a dins de què estava l'ou, i, el més important, el diamant. Només tres persones ho sabien. El director general sabia que l'ou era a casa d'en Lewis. La dona d'en Lewis sabia que no podia usar la rentadora fins que no atrapessin un lladre (cosa que la va fer pensar que el seu marit s’havia tornat boig) i en Lewis només tenia que tenir la boca tancada durant un temps, i no dir res a ningú. El director general, va intentar no dir res, però no va poder resistir-se a dir on era l'ou... quan l'estaven apuntant amb una arma.

–On és l'ou? –va preguntar l'home.

–No.... No ho sé –va respondre el director.

–On és?

–A casa d'en Lewis Sell! –va dir el director.

–M’has ajudat molt. Gràcies –i l'home va marxar igual que com va vindre, per la finestra.

–Tinc que trucar a en Lewis –va dir el director general.

Mentrestant, a casa d'en Lewis, hi regnava la foscor.

–Molt bé, lladre –va dir en Lewis–. Sé que has tallat la llum, però estic sopant, t'importaria obrir-la?

Tot continuava en silenci.

–A veure. Sé que estàs aquí, t'importaria obrir la llum?

Tot silenci.

–No –va respondre una veu des del darrere.

En Lewis es va girar lentament. No hi havia ningú.

–Ets en George?

–Sí.

–Vens pel diamant?

–No.

–Pots deixar de parlar amb monosíl·labs?

–Sí.

–Gràcies. Ja deus saber on està l'ou, si has vingut aquí.

–Exacte.

–I deixaràs el diamant a la rentadora?

–Correcte.

–I si t'ho impedeixo?

–Jo vaig armat –i en Lewis va sentir el tacte d'una pistola a l'esquena.

–I jo també –i en Lewis es va treure una pistola, carregada amb nou bales, de la butxaca.

–Quantes bales tens? –va preguntar en George.

–Nou.

–Jo vuit. Fem un combat just. Dispara una bala a l'aire.

En Lewis va aixecar l'arma i va engegar un tret al sostre.

–Empatats.

–Comença el combat.

Tots dos es van allunyar de l'altre a grans gambades. En Lewis va sentir com una bala li passava xiulant prop de les orelles.

–Te'n queden set! –va cridar en Lewis des de darrere el sofà.

–M'és igual! –va respondre en George des de la porta del menjador.

En Lewis va abaixar la persiana del jardí. Ara no es veia res.

–Vols un duel difícil, oi? –va riure en George.

En Lewis va agafar un DVD que tenia al costat, i el va llençar tant lluny com va poder. El DVD va impactar contra el terra, i seguidament es va sentir un tret. El DVD va quedar foradat.

–Sis! Te'n queden sis! –va cridar en Lewis.

Una bala va sortir volant de sota la taula i li va impactar al braç esquerre.

–Cinc!

–I a tu només et queda un braç!

–M'és igual! -i dient això va disparar una bala que va donar de ple a la fruitera.

Les pomes i els plàtans van rodolar una estona per terra, fins que van parar quiets.

–No tinc gana –va dir en George.

–Ja en tinc prou de bromes! –va cridar en Lewis. I tot seguit va engegar tres trets contra la veu d'en George.

–Ai! –va cridar en George. La bala li havia impactat contra una cama.

–Què? Vols deixar el combat?

–No! –va dir en George disparant tres bales contra el sofà. Ni una sola bala va tocar en Lewis.

«Ara és la meva», va pensar en Lewis. Va agafar les pomes que li havien anat a parar a prop i les va llençar contra en George. No volia tocar-lo.

–Pomes? Se t'han acabat les bales? –en George va començar a caminar, va trepitjar una poma i va caure al terra.

–Aiiiii! Quin mal! –va dir en George. Un plàtan se li havia clavat a l'esquena. Va donar una puntada de peu, i la cadira que tenia al seu costat li va caure justament sobre la cama adolorida.

–Què? Com et va ara?

–Ai...

En Lewis va aprofitar l'ocasió per apropar-se més a en George. Ja estava a dos metres de distància, i podia veure una mica, com s'aixecava.

–On ets? –va cridar en George.

En Lewis va agafar el gerro que tenia al costat, va apropar-se lentament a en George i el va copejar al cap. En George es va desmaiar, i en Lewis va aprofitar per trucar la policia.

Hores desprès, la policia detenia per fi, a en George.

–Ben fet Lewis! –cridaven els policies.

–Gràcies, gràcies. Només vull dir una cosa. He estat pensant i, crec que l'ou ha de tornar al lloc d'on ha sortit. Hem vist com, les joies a vegades, fan embogir la gent. Per tant, crec que estareu tots d'acord en tornar aquest ou al lloc que li pertoca.

–Jo estic d'acord amb en Lewis!

–Jo també!

–Tots hi estem d'acord! –va dir el director general–. Però, quin és el lloc que li pertoca?

Seixanta anys desprès...

En Walter Sell seia damunt la seva butaca vermella. Tot seriós, es va aixecar cap a la llar de foc, damunt de la qual hi havia una caixeta de fusta. Ningú en tota la família tenia dret a obrir-la, ni tant sols a tocar-la. Era una relíquia que havia passat de pare a fill, des del seu besavi, en Lewis Sell. Ningú coneixia per quin motiu no es podia dir a ningú que ells tenien aquell ou de pasqua. Ningú sabia com és que ho tenien... menys en Walter.

Va mirar la misteriosa caixa de fusta, amb les inicials NR a la tapa de la caixa, en lletres negres. En Walter va obrir la caixa. Va observar el seu contingut. Hi havia un ou preciós, però buit, junt amb una carta. En Walter va llegir la carta: «Benvolgut Ministeri d'Història Rus...» Era el començament de la carta. També n'hi havia una altra, de carta, dins l'ou.

Deia: «A continuació explicaré l'historia de com la família Sell té un ou de Pasqua. Tot va començar quan el vell Nikolai Ivanov va enviar una carta, explicant en ella com havia....»

En Walter va terminar de llegir la carta. Un cop llegida, va tancar la caixa amb clau, i li va donar al seu fill, dient-li el mateix que li havia dit el seu pare.

–No tens prohibit obrir la caixa. La pots obrir quan et sentis preparat per conèixer el secret de què pot arribar a fer la gent pels diners, els diamants i l'or. Jo m'he sentit amb cor de saber-ho avui, i vull que tu li donis aquesta caixa al teu fill quan ja l'hagis oberta.

El petit James Sell va agafar la caixa amb les inicials NR i les inicials LS escrites amb tinta negra a la tapa. Quan l'obriria? Fos el que fos el que hi hagués a dins, tenia ben segur que hi diria a la gent un cop l'obrís. I quina casualitat. El mateix va pensar en Walter Sell quan va rebre la caixa de petit. I el mateix pensaria en fill d'en James.

Marc Arencón i Llobet
L'ou perdut

En Marc Arencón i Llobet té dotze anys, és el meu fill gran, li agrada el teatre, escriure i llegir.

Estudia 1er d'ESO i forma part del Consell dels Infants d'El Prat de llobregat.

I, com es pot veure, també està afectat de "lletraferidura".

Parafrasejant l'escriptor, amic i company d'RC, Marc Freixas, es podria dir que acaba d'iniciar "el llarg camí d'escriure":

Ara el què cal és continuar aquest llarg camí d'escriure,
i no parar mai.

Avui el què vull és traçar línies infinites de bellesa literària,
i tornar amb més força a clavar-me per dintre del teu món...

Marc Freixas
El llarg camí d'escriure (fragment)

Enhorabona, Marc! Jo sé que t'ho mereixes!

El petó més gran del món per a tu!

El pare.

Diada de Sant Jordi 2010

2010-04-23T19:38:00.001+02:00

Preciós punt de llibre, rebut de na Núria Niubó i Cabau, poetessa lleidatana, companya en Relats en Català i col·laboradora en Lo Càntich.

A qui admiro.

Moltes Gràcies, Núria.

Els contes dels més petits de Relatsencatalà

2010-04-21T10:06:00.000+02:00

Llibre col·lectiu de contes escrit per nens i nenes, entre 8 i 13 anys, que publiquen al web Relats en Català. Ha estat una iniciativa de la Núria Gausachs (nuriagau a RC) amb el suport de la Montse Assens (mar a RC), la Xus (mjesus a RC) -portada-, en Ramon Navarro Bonet (rnbonet a RC) -il·lustracions del llibre- i la Pilar Campmany (brins a RC) -revisió del pròleg-.

Pròleg del llibre

Per una persona com jo, que he començat a escriure en la quarta dècada de la vida, no puc fer altra cosa que sorprendre’m quan veig com els nens escriuen per plaer; els petits nens escriptors: aquells que s’imaginen una història i tenen el desig d’escriure-la, o copsen un sentiment especial i volen fer poesia. Resto meravellada d’una afició que es desenvolupa en una edat tan precoç, i intento fer l’esforç d’entendre quin factor ha estat el més important: ¿és quelcom genètic, potser? ¿és ambiental, han vist de sempre que els pares escrivien i els han volgut imitar? No sabria respondre i penso que trobaríem exemples que donarien suport a cada un dels supòsits, i altres que hi anirien en contra. Un misteri, doncs, que no resoldrem pas aquí.

El cas és que en aquest petit grup de nens de Relats en Català, un web lliure d’escriptors en llengua Catalana, no hi són pas tots els que publiquen a la pàgina; amb més de quatre mil autors, trobar els petits escriptors és una tasca àrdua i laboriosa. Però de ben segur aquesta representació minsa és reflex de la gran afició a escriure del país, de l’amor a les lletres, la imaginació i la literatura, i del gran potencial cultural de la nostra nació.

Com a mare d’un nen que escriu de tant en tant, la meva comesa és respectar aquest fet, valorar-ho i tenir cura de la seva elecció, que ha estat lliure, sense empènyer, tan sols estimular la seva ja declarada afició. Mai no s’ha d’imposar l’escriptura, a part dels treballs escolars, com tampoc és bo obligar a llegir un tipus de llibres diferents als que al nen prefereix. Els podem fer recomanacions, podem ajudar-los, proporcionar-los les eines adients, però no corregir en excés els seus textos, ni canviar les seves històries. El que escriuen és només d’ells, un exercici de llibertat i d’expressió íntim i personal, on la nostra aportació hauria de ser anecdòtica.

En una ocasió vaig sentir explicar a la Maria Barbal que els seus llibres es porten entre ells més de vint-i-cinc anys, i que ella no era la mateixa en aquells moments que quan va escriure el primer; havia anat creixent amb ells. És possible que quan passin els anys i es nostres fills llegeixin el que ara han escrit no es reconeguin, però els hi haurem de recordar que ho van crear ells i nosaltres tan sols hi vam posar els mitjans perquè ho poguessin fer.

Gaudiu, doncs, de les històries que els petits relataires ens expliquen!

Empar Sáez (Xantalam)

Si estàs interessat en el llibre, el dia de Sant Jordi el trobaràs a la parada que l’Associació de Relataires en Català té ubicada a Barcelona: Rambla Catalunya 12, entre plaça Catalunya i Gran Via. També hi descobriràs altres llibres escrits per Relataires, podràs remenar i escollir!

Encadenada

2010-04-18T11:08:00.000+02:00

Encadenada

"Trena de seda,
a contracor trenada".
Una paraula.

Una paraula:
Què saps de què rodola
l'endevinalla?

L'endevinalla,
si no saps resoldre-la
pagues penyora!

Pagues penyora:
Sí, comfessa't o besa'm.
Tu decideixes.

Tu decideixes
si l'ànima em trenques.
Temuda espera!

Temuda espera!
La nit! El temps que passa!
Lo cor batega!

Lo cor batega.
Ai! Ja tens la resposta?
-Desbaratada!

Març, 2010
Encadenada
Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració:
"Trena de seda"
Oli - 24x34cm
Sobre tela
© Toni Arencón - 2010
Col·lecció particular: Esther Llobet i Díaz

[ Tornar a Pàgina Principal ]

La ballarina cega de Sidi Bu Said

2010-03-23T03:51:00.006+01:00

La ballarina cega de Sidi Bu Said

La sala està sumida en la foscor, coberta d'un vel de silenci trencat només pel so rovellós d'alguna tos inoportuna. El públic intueix –amb una esclaridora certesa absoluta de la realitat–, el moment d'iniciar-se la funció, un instant abans del propi fet consumat. Potser, el braç en alt del director d'orquestra, l'ha delatat.

Un focus de llum blanca il·lumina el centre de l'escenari. A escena, al bell mig, solitària, la ballarina cega, Khawala, la noia màgica, capaç de fer vibrar el públic més exigent amb la seva dansa clàssica. Capaç d’omplir les sales més selectes d’una gentada tendra, esperitada, incrèdula, que espera que es produeixi el miracle, tantes vegades comentat, de boca en boca i en confidències a cau d’orella.

La dolça Khawala, aquesta nit, la nota més pura en una ciutat desmesurada, contaminada per cera de ciris i flonges raneres de renúncia. Ella, petita, prima, de rostre ovalat i fi, de llavis molsuts i pits turgents adolescents. Encongida sobre si mateixa, estesa al terra, en postura gairebé fetal, les cames doblegades i creuades, concentrada. Imperceptible, per als ulls aliens, el lleuger tremolor de genolls abans d’iniciar el primer moviment... i el bategar del cor... i el control de la respiració... Figura d'alabastre, capaç de ratllar-se amb la carícia d'una ungla nacrada.

Sona la música. Flota una llum crepuscular sobre la sala. La ballarina desperta el seu cos en un adagio, en una successió de moviments lents, de pliés, développés i dégagés, enllaçats i entrellaçats en un llaç de màgia colorista, immortalitzada pels pinzells impressionistes de Degas, oli sobre tela, aquarel·la transparent de pigments i goma aràbiga sobre paper de fumar. La ballarina està dansant, aliena a les mirades, imperceptible, nua davant d'ella mateixa.

Potser recorda els seus primers passos seguint els compassos de la música, perfumats, en els abeuradors de te de Sidi Bu Said. Les mirades lascives i denses que sentia a sobre seu, les propines suades, olioses i escasses, els intents de grapejar-la...

Gira el cos lleugerament, acostant-se al públic, per a després, sense perdre la inclinació d’un angle exacte traçat amb el compàs i la regla d'un arquitecte amb pols de cirurgià, apartar-se, i entrar en el inici de l’allegro, enèrgic i animat, suau i lleuger, com la brisa sobre la mar, a l'alba. Amb moviments brillants i el gest dolorós i adolorit, trencant-se mil vegades les falanges dels dits dels peus contra el terra de fusta, en fragments de cristall cada vegada més petits, llisca sota els arcs blaus del sostre centenari del Gran Teatre. Entrechats, cabriolés, assemblés, jetés... Mou les mans, estén els dits. Són ocells que volen, escapats dels seus canells y dels seus braços. El públic exaltat, vibrant, emocionat, amb l’ànima al cor i el cor a la gola, el borrissol eriçat i l'epidermis granulada i granulosa, sentint el foc, embogit de bogeria d’un boig remolí sense còlera. Els homes-fera commoguts, finalment, després de molt de temps. L'àvia, de cabells platejats, que evita una llàgrima solitària, precursora d'altres llàgrimes que vindran després, i ella ho sap.

La ballarina està dansant. Escolta el seu cor, bategant, precipitat, desbocat. Potser recorda les aromes de les nits blaves del desert. El cel gris dels seus pocs anys. Els homes savis. Els ulls penetrants. Els llavis callats. Tan lluny ja de l'ara i del demà. Concentrada en l'exactitud exacta de la línia i del moviment. Un arabesc mantingut. El cos recolzat en una sola cama, l'altra, estirada, estesa endarrere, mentre els braços mantenen la línia de la cama aixecada. Bellesa i gràcia. Les sabatilles blanques, amb cintes rosades. El cabell negre, atzabegenc, recollit en un lligat tibant de forma arrodonida. Vibrant, sentint la seva pell estremir-se dedins el vestit de tul rosat de seda, de malla reixada, suspesa en l'aire, girant el cos. Tal com és i com ha estat sempre: abusada, desventurada, gràcia talentosa, dessinència, prodigi, incompresa quan ningú encara la estimava.

Khawala, la garsa d’atzurita sobre l’escenari de fusta, vernissat amb resines transparents. Reflectida, sense veure's, potser recorda el seu primer amor. El nen bru, intrigant, valerós, d'ulls ardents i clars, que la va conquerir en un segon, i va tenir la certesa que seria ell i no un altre, mai més fins el final dels temps, el seu veritable i únic amor. El nen que li va mostrar la música de les estrelles i li va recitar a cau d'orella els versos d'amor dels antics poetes... i que va marxar en una nit desgraciada i dolorosa, creuant la mar mediterrània, jugant-se l'atzar a la ruleta d'un un destí incert, perseguint una ventura que no li corresponia. Flaire de pèrdua sobre ones irisades. Humitat podrida de patera. El dolor més fort que la pròpia vida. Refugiada en la dansa, protegida, emparada per la música. Fouetté interminable, girant sobre una cama. L’altra, impulsant el gir sense tocar el terra. Khawala, la ballarina cega, s’allarga i s’encongeix, s’eleva i es contrau, salta embriagada, atapeïda, decidida, inspirada de vida, banyant l'aire de bellesa.

La ballarina dansa, commovent l’auditori. Emocionat, l'ajudant del notari de la tercera fila, a la dreta, vendria la seva ànima al diable perquè no arribés el final. Perquè el somni no acabés i no hagués de retrobar-se, de nou, l’endemà, amb la crua realitat d'un despatx de mobles de caoba i un destí gris de desencerts. Reclòs dins el laberint. Se sent vell, sol, perdut, buscant el desagravi de l'amor en el cos gràcil d'una donzella que dansa. Guarda, a la boca de l'estómac, la bilis amarga de l’esclat covard. Decideix, doncs, que farà aquella trucada tants anys evitada. Somriu, l'ajudant del notari, pintant a la mirada aigualida una esperança de conte de fades que cobreix el seu dolor de poeta anònim, i tanca els ulls i somia amb el Minotaure, i amb Teseu alliberador... i amb el fil daurat d'Ariadna...

Khawala dansa. Se sent un “oh!” exclamatiu. És l'instant cim, viscut en el continu, idèntic i diferent al que vindrà després, el moment d'inèrcia esperat en una nit d’auguris i presagis. La gent ho sap. La ballarina es manté sostinguda només per la puntera mil·limètrica de la seva sabatilla esquerra. Es produeix el miracle. Estremit, el públic contempla com se separa del terra de l'escenari, com flota en l'aire durant la fracció de temps indeterminada, efímera i eterna, concreta i inamovible, desafiant la força gravitatòria i totes les forces racionals de la consciència racional de les raons científiques. Levitació inconnexa. S’eleva, s’enlaira... sense trucs de màgics de barrets de copa... sense fils d’aranya amagats, d’un espectacle de titelles a la Plaça de la Vila, l’últim vespre de la Fira Major... Sostinguda en l'aire, més lleugera que les plomes de les aus i que els núvols i que els estels i que la rosada i que les bombolles de sabó de mil colors de la nostra infantesa... Més lleugera que els somnis i les emocions, que els pensaments i que els avions de paper BH que llançàvem des del campanar de l’església a mitja tarda, i que jugaven amb el vent, donant voltes i voltes, sense caure...

...La música envelleix, s'atenua. L'última nota encara perdura, com un lament que no vol apaivagar-se encara. Els focus, candents, s'apaguen. La figura de la ballarina s'esvaeix entre la boira artificial i artificiosa de les emocions humanes contingudes, al punt de rebentar i de florir. L'auditori en peu, amb els ulls cecs, adaptant-se a la foscor, les flors per l'aire. Els aplaudiments ressonen, furiosos. Les veus, rotundes i unànimes, reclamen un bis, o dos o tres, o tota una nit de bisos inacabables repetint l'últim fragment d'una dansa interminable...

...A fora, al carrer, sobre la vorera mullada, aliè a l'estrèpit entusiasta de la sala, a les ovacions i els crits de "la més bella entre les belles!... Doblegat pel pes de la motxilla del top-manta, esperant la sortida del ramat humà... transparent, invisible, sense papers... amb el cor encongit pel fred, Abdel Sabûr, "servent del pacient" en llengua àrab, un xicot bru, d'ulls ardents i clars, capaç (quan era un nen) de mostrar la música de les estrelles i de xiuxiuejar els versos d'amor dels antics poetes a cau d’orella d'una noia enamorada...

...Abdel Sabûr, ara, amb l’ànima trencada des d'una nit desgraciada i dolorosa, quan va marxar de la llar materna creuant la mar mediterrània, jugant-se l'atzar perseguint la fortuna d'un destí incert, buscant una ventura que no li corresponia, amb olor de derrota i amb el dolor més fort que la pròpia vida...

...Abdel Sabûr, la mirada rota, ha reconegut Khawala, immortalment retratada en un cartell amb marc daurat a l'entrada del Gran Teatre, ballant sobre un escenari imaginari... La dolça Khawala, la dansarina cega de Sidi Bu Said, l'amor d'infantessa en el llunyà blau celest de Tunísia, ballant sota la pèrdua irreparable del blau del temps, de l'atzur de la memòria i del blau ultramarí de la distància...

Març, 2010
La ballarina cega de Sidi Bu Said
Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Doucement"

Acrílic - 53,5x31cm
Sobre cartulina tela Figueras de gra tela 290gr.
© Toni Arencón - 2010
Col·lecció particular

Publicat a:
Relats en Català

[ Tornar a Pàgina Principal ]

Lligat? No cal

2010-03-22T13:32:00.000+01:00

Lligat? No cal

Lligat? No cal.
Brollant de les entranyes
vaig ser capturat per confiat.
Amb mi, l'ànima en trànsit va morir
en la distància benefactora indiscreta.
Ebri d'harmonia va quedar l'àngel tutelar
del desvari, clausurada la ruta
oculta, sentint el vent,
ventant el sento.

Lligat? No cal.
Amb delit continu, oferint la meva sang
d'home indígena, indigent, introvertit.
De pell morena i ulls dolços, diuen,
els entesos en ulls i pells indiferents.
D'esquena doblegada al matí
i que s'adreça al sòl d'aquesta terra
d'ombra i laments...
...i cossos desatesos.

Març, 2010
Lligat? No cal
Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració:
"Indígena"
Acrílic - 15x18,6cm.
Sobre paper Montval Canson de gra gruixut 185gr.
© Toni Arencón - 2010
Col·lecció particular

Publicat a:
Relats en Català
Poesia.cat

[ Tornar a Pàgina Principal ]

Treu la targeta vermella al maltractador

2010-03-20T21:28:00.000+01:00

Treu la targeta vermella al maltractador

Campanya del Ministeri d'Igualtat contra la violència masclista

[ Tornar a Pàgina Principal ]

La meva discapacitat

2010-03-14T12:23:00.000+01:00

La meva discapacitat

Jo també sóc discapacitat...

La meva discapacitat d’amor...
perquè només estimo els que accepto,
quan hauria d’estimar tothom.

La meva discapacitat de raciocini...
perquè només entenc el que em convé,
encara que la raó no em pertany.

La meva discapacitat de comunicació...
perquè crec que només, allò que em pertoca,
és important,
quan hi ha tant per escoltar.

La meva discapacitat de veure...
perquè només li presto atenció a la bellesa,
tot i sabent que tot
té el seu propi delit de gràcia i qualitat.

La meva discapacitat de creure...
perquè ho vull a l’instant,
sense tan sols tenir una esperança.

La meva discapacitat a créixer...
perquè m’aferro només al que tinc,
tot i sabent que, desprenent-me’n,
és la ruta a la grandesa.

La meva discapacitat a beneir el proïsme...
perquè m’avergonyeix que sàpiguen
que tinc fe,
tot i sabent que cada vegada
que m’ho diuen
m’omple d’energia divina de vida.

La meva discapacitat
© Ileana Casillas Ontiveros

[ Tornar a Pàgina Principal ]

Xopa de tu

2010-03-10T23:53:00.004+01:00

Xopa de tu

Amara'm
d'esquitx de pluja fina,
remulla'm les parpelles.
Dóna'm el palp
que em batega,
amb ulls, teus, d'ambre.
Alça'm d'heli,
trenca'm d'un mos,
escapça'm la llengua
gastada d'escumejar-te els lòbuls.
Aborda aquesta cala
escumosa entre les cames,
per deixar,
la salinitat a les retines
de l'esvaniment que et suplico.

© Sandra Dominguez Roig
Xopa de tu

Il·lustració: "Xopa de tu"
Acrílic - 26,5x28cm
Sobre paper Montval Canson de gra gruixut 185gr.
© Toni Arencón i Arias - 2010
Col·lecció particular

[ Tornar a Pàgina Principal ]

Petjades en la neu

2010-03-10T00:25:00.000+01:00

"Petjades en la neu"
Tècnica mixta - 24x20cm
Sobre paper Montval Canson de gra gruixut 185gr.
© Toni Arencón - 2010
Fotografia original: Francesc Gelabert

Petjades en la neu

Segells de tinta,
sobre la neu,
fileres de formigues negres,
desorientades,
buscant aixopluc,
són les petjades...

Març 2010
Petjades en la neu
Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0

[ Tornar a Pàgina Principal ]

No em fallis a l’alba, vida meva!

2010-03-03T14:33:00.000+01:00

"Dorms"

Acrílic - 19,5x18,5cm.

Sobre paper Montval Canson de gra gruixut 185gr.

No em fallis a l’alba, vida meva!

Dorms, estimada.
Quin goig de somniar
els teus somnis!

Avui,
quan tots els detalls em recorden a tu
i, en mirar-me al mirall, m’adono
que no puc estar-hi sol,
penso...

Únicament
ens han donat una vida
i una ocasió per gaudir
l'un al costat de l'altre.

Tinc febre, sento fred,
mil arrugues a la cara
i els ulls tan profunds
que no els reconec com meus.

Tot el meu jo et necessita.

El front em crema,
encès,
i sento fred.
No em fallis a l’alba, vida meva!

Març, 2010
No em fallis a l’alba, vida meva!
Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0

Publicat a:
Poesia.cat

[ Tornar a Pàgina Principal ]

La ploma rovellada, el llapis i el pinzell...

«Cançó d’amor sota la pluja» (Havanera de tardor) Primer Premi XVI Certamen Poètic de Palafrugell

Cançó d’amor sota la pluja (Havanera de tardor)

L’essència de la por

L’essència de la por

«I, en desprendre’m...» - Poemes per a la Marató 2011 - Sandra Domènech & Toni Arencón i Arias

«I, en desprendre’m...» - Poemes per a la Marató 2011 - Sandra Domènech & Toni Arencón i Arias

«Rescatem l’amor» - Poemes per a la Marató 2011 - Imma Fuster i Tubella & Toni Arencón

«Rescatem l’amor» - Poemes per a la Marató 2011 - Imma Fuster i Tubella & Toni Arencón

«No deixem que ploren els estels...» - Poemes per a la Marató 2011 - Francesc Arnau i Chinchilla & Toni Arencón

«No deixem que ploren els estels...» - Poemes per a la Marató 2011 - Francesc Arnau i Chinchilla & Toni Arencón

Si almenys pogués acariciar-la una única vegada...

Si almenys pogués acariciar-la una única vegada...

«El teu cor» - Poemes per a la Marató 2011 - Mercè Baldi Coll & Toni Arencón

«El teu cor» - Poemes per a la Marató 2011 - Mercè Baldi Coll & Toni Arencón

Hòstia! Però si són...!

Hòstia! Però si són...!

«En mi» - Poemes per a la Marató 2011 - Xavier Gonzàlez-Costa & Toni Arencón

«En mi» - Poemes per a la Marató 2011 - Xavier Gonzàlez-Costa & Toni Arencón

«La pluja de records antics» - Poemes per a la Marató 2011 - Marc Freixas & Toni Arencón

«La pluja de records antics» - Poemes per a la Marató 2011 - Marc Freixas & Toni Arencón

«Sutures d'absència» - Poemes per a la Marató 2011 - M.Pilar Navarro Morte & Toni Arencón

«Sutures d'absència» - Poemes per a la Marató 2011 - M.Pilar Navarro Morte & Toni Arencón

«Canvi de joc» - Poemes per a la Marató 2011 - Isabel Barriel & Toni Arencón

«Canvi de joc» - Poemes per a la Marató 2011 - Isabel Barriel & Toni Arencón

«B@ll Pr@t» & «El tango de Gustav Klimt»

«B@ll Pr@t» &«El tango de Gustav Klimt»

«Dona» (Sonet de denúncia horitzontal en versos infinitesimals) Menció d'Honor - Viola d'Or Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i la Bordeta - 2011

Dona (Sonet de denúncia horitzontal en versos infinitesimals)

«Crec que m’estimava...»

Crec que m’estimava...

«Ens van tallar d’arrel» Primer Premi XVIII Certamen de Poesia i Pintura "Alba Estiu" - 2011

Ens van tallar d’arrel

«Enyorança»

Enyorança

'El tango de Gustav Klimt' XXXV Exposició col·lectiva d'artistes del Prat

XXXV Exposició col·lectiva d'artistes del Prat

«Aquí estem, el meu dolor i jo» Menció d'Honor Premi de Poesia Pepi Pagès - 2011

Aquí estem, el meu dolor i jo

Jo et donaré... Recital d'imatges i poesia per la discapacitat: "Les nostres mirades... les vostres paraules"

Jo et donaré...

Esclavatge

Esclavatge

'La meva terra té cos de donzella' Englantina d’Or Jocs Florals d'Esplugues - 2011

La meva terra té cos de donzella

Lament

Lament

Pregària, al bell mig de la Plaça de la Vila...

Pregària, al bell mig de la Plaça de la Vila...

Pregària, al bell mig de la Plaça de la Vila...

"Sóc el fill del fang" Englantina d'Or Jocs Florals Sant Jordi 2011 "AA.CC. Terra Ferma"

Sóc el fill del fang

Llibertat

Llibertat

Ferides

Ferides

Primera impressió (Barcelona, 1816) [ Barcelona, t'estimo ]

Primera impressió (Barcelona, 1816)

El vers que salta barreres: Entrevistat a Delta per Sergi Olivera

El vers que salta barreres:Entrevistat a Delta per Sergi Olivera

Lo Càntich - Número 7 - Metàfora, 2011 (Revista Digital de Poesia, Art i Cultura)

Lo Càntich (Retalls de poesia d'arreu del món) Revista Digital de Poesia, Art i Cultura

Poema [esquinçat] al punt de mitjanit

Poema [esquinçat] al punt de mitjanit

La Mort és una nena d'ulls blaus i tirabuixons rossos...

La Mort és una nena d'ulls blaus i tirabuixons rossos...

'Sessió introductòria de poesia elemental' Segon Premi XV Certamen Poètic de Palafrugell

Sessió introductòria de poesia elemental

I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat

I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL Vila del Prat

La mort del Cèsar

[ Textures ] I

Lliurament del I Premi de Poesia Lo Càntich

Lo Càntich - Número 6 - Odissea, 2010 (Revista Digital de Poesia, Art i Cultura)

Lo Càntich (Retalls de poesia d'arreu del món) Revista Digital de Poesia, Art i Cultura

"I de la vida..." Primer Premi XX CONCURS DE POESIA Tordera, 2010

La color de la teva carn

Lo Càntich - Número 5 - Tardor, 2010

I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH

Lo Càntich - Número 4 - Haikús i Tankes

«I, en desprendre’m...»
- Poemes per a la Marató 2011 -
Sandra Domènech & Toni Arencón i Arias

«Rescatem l’amor»
- Poemes per a la Marató 2011 -
Imma Fuster i Tubella & Toni Arencón

«No deixem que ploren els estels...»
- Poemes per a la Marató 2011 -
Francesc Arnau i Chinchilla & Toni Arencón

«El teu cor»
- Poemes per a la Marató 2011 -
Mercè Baldi Coll & Toni Arencón

«En mi»
- Poemes per a la Marató 2011 -
Xavier Gonzàlez-Costa & Toni Arencón

«La pluja de records antics»
- Poemes per a la Marató 2011 -
Marc Freixas & Toni Arencón

«Sutures d'absència»
- Poemes per a la Marató 2011 -
M.Pilar Navarro Morte & Toni Arencón

«Canvi de joc»
- Poemes per a la Marató 2011 -
Isabel Barriel & Toni Arencón

«B@ll Pr@t»
&
«El tango de Gustav Klimt»

Dona
(Sonet de denúncia horitzontal en versos infinitesimals)

Primera impressió
(Barcelona, 1816)

El vers que salta barreres:
Entrevistat a Delta per Sergi Olivera

Lo Càntich
(Retalls de poesia d'arreu del món)
Revista Digital de Poesia, Art i Cultura

I CERTAMEN
DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
Vila del Prat

Lo Càntich
(Retalls de poesia d'arreu del món)
Revista Digital de Poesia, Art i Cultura