Dodó
(el pescador de somnis)

Dodó, el pescador de somnis (Toni Arencón i Arias)

Dodó
(el pescador de somnis)


A Lena, Maddy i Núria,
les meves nebodes.


     Em vaig despertar a mitjanit. Acabava de tenir un somni preciós, on havia conegut un drac màgic que era amic dels nens.

          Em vaig aixecar del llit per beure un got d'aigua i em va semblar escoltar un so molt estrany. Era una mena de música, com un dring-dring de campanetes.

          La porta de l'habitació de la meva germaneta estava entreoberta i, procurant no fer gens de soroll, vaig mirar a l'interior, descobrint un petit ésser brillant que voletejava per sobre d'ella, deixant-li caure al damunt una finíssima pluja de pols daurada.

          Malgrat tenir únicament vuit anys, no vaig sentir por. Havia llegit molts contes sobre criatures fantàstiques, però mai no havia cregut que poguessin existir de veritat. No obstant, ara estava veient, amb els meus propis ulls, un d'aquells éssers diminuts: tenia el cabell daurat, les orelles punxegudes, la roba de colors vius i volava gràcies a unes ales semblants a les de les papallones.

          Vaig pensar en despertar els pares, però aquell estrany ésser podria desaparèixer si escoltava qualsevol soroll. Vaig tenir una idea i, tornar-me'n a l'habitació, en el bagul de les joguines vaig trobar allò que buscava: un caçapapallones.

          Pensat i fet. Quan el follet va sortir per la porta, el vaig capturar d'una revolada. Un núvol de polsim daurat ens va envoltar a tots dos.

          –Si us plau, no em toquis les ales, o ja no podré volar! –em va demanar en veure's dins de la bossa de tul.

          –No et preocupis –li vaig respondre–. No vull fer-te'n cap mal. Però me n'hauràs de dir qui ets i què feies a l'habitació de la meva germana.

          –Em dic Dodó i sóc un “follet dels somnis”.

          –Un “follet dels somnis”?

          Va posar cara d'estranyesa, com si tothom hagués de conèixer els follets dels somnis.

          –Quan esteu dormint, nosaltres portem als nens, i als adults que encara creuen en els éssers fantàstics, la pols que crea els somnis i evita els malsons –em va explicar el follet.

          –Oh! I com aconseguiu la pols màgica?

          –Amb la música de les estrelles. Deixa'm lliure i t'ho ensenyaré.

          Confiant en la seva promesa i tenint molta cura, per no tocar-li les ales, vaig obrir la bossa de tul del caçapapallones.

          –Vine amb mi –va dir-me en Dodó, una vegada alliberat.

          Vaig seguir el follet fins a la terrassa. Era una nit molt maca. Les estrelles brillaven i no feia gens ni mica de fred. En Dodó em va estendre la mà i, en agafar-se-la, vaig tenir una curiosa sensació de lleugeresa, com si no sentís el pes del cos. En mirar-me els peus, vaig veure que s'havien separat del terra. Estàvem enlairant-nos!

          A poc a poc, vàrem començar a ascendir. La terrassa es va fer cada vegada més i més petita, a l'igual que la resta d'edificis de la ciutat. Volàvem pel cel, per sobre dels núvols de cotó, apropant-nos a les estrelles.

          –Els somnis màgics es fan gràcies a la pols daurada que es desprèn de la música de les estrelles. Però, si en vols aconseguir que les estrelles facin música, primer has de fer-les vibrar –em va explicar en Dodó.

          La Terra es veia petita, molt petita, blanca i blava.

          –Saps tocar? –em va preguntar, traient una flauta i una harmònica de la seva butxaca.

          –Una mica –vaig respondre, agafant l'harmònica i recordant que el meu pare m'havia ensenyat una melodia.

          Vaig respirar a fons i vaig començar a tocar l'harmònica. En Dodó m'acompanyava amb la flauta. En el silenci de la nit l'havanera que m'havia ensenyat el meu pare sonava molt bé. Potser era gràcies a la màgia d'en Dodó.

          En aquell moment vaig començar a sentir de nou el dring-dring de les campanetes. Les estrelles vibraven i d'elles es desprenia polsina de color daurat. Mentre jo continuava tocant, en Dodó va començar a voletejar d'un costat a l'altre. No sabia d'on ho havia tret, però vaig veure que anava recollint el polsim amb un cubell.

          –Continua. Ho estàs fent molt bé –em va dir, molt content–.Gràcies a tu, aquesta nit, molts nens i nenes gaudiran de somnis de fantasia, replets d'il·lusions.

* * *

          Han passat molts anys des d'aquella nit. Jo he continuat creient en els éssers fantàstics i tenint somnis extraordinaris. I, cada vegada que miro el cel, em recordo de la música de les estrelles i de la pols daurada... i em recordo d'en Dodó, el follet pescador de somnis, assegut sobre la lluna, tocant la seva flauta i fent vibrar les estrelles.

          Si us plau, si alguna vegada us desperteu a mitjanit i us trobeu amb ell, doneu-li molts records de part meva. I segur que gaudireu de somnis màgics.


oO0Oo


Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Dodó
(el pescador de somnis)


Creative Commons License

Il·lustració:
"Dodó, el pescador de somnis"
Toni Arencón i Arias


[ Tornar a Pàgina Principal ]


És sempre la falta anterior a la culpa?

Expiació (Toni Arencón i Arias)

És sempre la falta anterior a la culpa?


«Així la consciència ens fa a tots covards»
Hamlet
W. Shakespeare


     J.M.F. se suïcidà pel rudimentari mètode de la soga al coll i la puntada de peu a la cadira. A títol justificatiu, i en qualitat responsable, deixà escrites quatre notes datades cronològicament:

          [1] «La son em venç; però, cada vegada que procuro dormir, s'inicia el mateix malson: ferida de mort, te n'apropes a mi, murmurant que em desitges, amb el cabell enganxat a la cara a causa de la sang resseca. Les mans, que avances en senyal de súplica, també estan ensagnades. Rius. És una rialla sinistra. El terror em desperta. El cor desbordat. Transpirant la meva pròpia por».

          [2] «N'estic destrossat... Física i moralment destrossat. Desitjaria poder dormir, almenys, un parell d’hores seguides! No suporto aquesta tortura. Sense indici de pietat, sense besllum de misericòrdia, cada nit em visites en somnis. És l'angúnia de l'expiació, transmutada en consciència!».

          [3] «Els anxiolítics prescrits pel psiquiatra no han servit de res. El problema no és dormir. El problema és el remordiment: somiar-te i veure créixer aquest sentiment dolós que neix de la meva pròpia covardia».


          Les notes es trobaren disperses a l'interior del tractat Das Unbehagen in der Kultur d'en Sigmund Freud, edició rústica de 1934. La quarta nota estava subjecta amb un clip a la pàgina 78:

          [4] «Amor meu... Dorms, aliena, a centímetres del meu patiment. Sé que només és un malson, però ja no puc més! Sóc conscient que cap culpa no pot ser esborrada mitjançant el propi càstic anticipat, però tinc que actuar en conseqüència... o acabaré assassinant-te... igual que a l'inici del maleït somni: copejant el teu crani amb la figura de ceràmica de la tauleta de nit. Perdona'm, estimada... per somiar repetidament la teva mort».

          Al llibre, la frase “també podrà sentir-se culpable aquell que no n’hagi fet mal, sinó tan sols reconegui en si la intenció de fer-ho” estava destacada en groc fosforescent.


oO0Oo


Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
És sempre la falta anterior a la culpa?

Creative Commons License

Il·lustració:
"Expiació"
Toni Arencón i Arias


[ Tornar a Pàgina Principal ]


Barrots sense metall

Barrots sense metall (Toni Arencón i Arias)

Barrots sense metall


El vent ens portarà cançons de l’altra riba,
aromes de muntanya, barrots sense metall,
onades amb escuma, els ors de cada albada,
les gotes de la pluja, les ones de la mar.

Els versos blancs trencaran
les roques anodines...
...i, en estendre’s l’atzur de cada capvespre,
vivències d’homes lliures... el vent ens portarà.



El vent ens portarà treball sense esclavatge,
estrelles rondinaires, els blaus a voramar,
records de la infantesa, sabors de melmelada,
la pau a la consciència, la memòria de la llar.

Xiularan amb estrèpit
les cadenes inverses...
...i, en estendre’s l’atzur de cada capvespre,
vivències d’homes lliures... el vent ens portarà.



El vent ens portarà mirades de donzelles,
ressons de tramuntanes, besllums de l’ultramar,
i els cants de llibertat, dels homes i les dones,
que recolliran el clam del sentir dels pobles.

I brollarà, la llibertat,
com un mantell d’estrelles...
...i, en estendre’s l’atzur de cada capvespre,
vivències d’homes lliures... el vent ens portarà.



Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Barrots sense metall

Creative Commons License

Il·lustració:
"Barrots sense metall"
Toni Arencón i Arias

[ Tornar a Pàgina Principal ]


Premi ARC-Catarsi 2011
Concurs de Dissenyadors i Il·lustradors

Lliurament del premi ARC-Catarsi 2011

Premi ARC-Catarsi 2011
Concurs de Dissenyadors i Il·lustradors


Dissabte, 24 de març de 2012, a les 12 h. del migdia, a la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer de Sant Boi de Llobregat, es va celebrar l'acte de lliurament del Premi ARC-Catarsi 2011, a càrrec de Sílvia Romero (Presidenta de l'ARC), menut (Representant de la revista Catarsi) i Montse Mirabent (Regidora de Cultura de l'Ajuntament de Sant Boi de Llobregat).

[ Crònica a Lo Càntich ]

En aquesta edició he participat presentant tres il·lustracions al Concurs de Dissenyadors i Il·lustradors ARC-Catarsi, destinades a acompanyar els relats finalistes del Premi ARC-Catarsi 2011, i he tingut l'honor que totes tres han estat seleccionades després de superar una primera ronda de votacions populars i la votació posterior del jurat tècnic:

Metamorfosi (Toni Arencón i Arias)
"Metamorfosi"
Inclosa al número 7 de la revista Catarsi i que obre la porta al magnífic relat:
"Sota el pomer, vora el mar"
de Ferran d'Armengol

Catàstrofe natural (Toni Arencón i Arias)
"Catàstrofe natural"
Inclosa al número 7 de la revista Catarsi i que acompanya el relat
que va obtenir el primer premi del concurs:
"El llac Cheko"
de Xavier Domínguez Roig

Genocidi (Toni Arencón i Arias)
"Genocidi"
Inclosa el número 8 de la revista Catarsi i que il·lustra el genial relat:
"Holocaust: la utopia de Frenken Johnesen"
de Sergi G. Oset

Catarsi Núm.7 - Catarsi Núm.8
Catarsi Número 7            -           Catarsi Número 8

Toni Arencón i Arias
Recollint diplomes acreditatius

Finalistes Premi ARC-Catarsi 2011 - Toni Arencón i Arias
Autors/es i il·lustradors/es finalistes del Premi ARC-Catarsi 2011

Felicitats a tots els que han fet possible aquest event I molt especialment als nois de Catarsi (la revista de les TER-CAT), per la vostra feina, esforç i dedicació per mantenir el gènere de la ciència-ficció, la fantasia i el terror, en català


[ Tornar a Pàgina Principal ]

Preciós meu...

La bella de l'antifaç (Toni Arencón i Arias)

Preciós meu...


«Odi: Sentiment la intensitat del qual
és proporcional a la passió que ho origina.»

A. Bierce

     A M. Alphonse Karr:

          Preciós meu: sabia que m’odiaves. I que el teu odi era la conseqüència del despit d'amar-me sense que jo no et correspongués. Les passions que desperto en els homes poden capgirar-se en contra meva. Separats per un fil de seda, l’amor i l’odi fan bategar el món.

          Comprenia el teu odi. I com a poetessa, podia justificar el teu menyspreu vers la meva obra. Àdhuc, els roïns comentaris –impropis d’un crític literari de la teva vàlua– referint que no havia rebut el Premi de l’Acadèmia per la qualitat dels meus versos, sinó per la meva perícia cavalcant acadèmics.

          I et podia perdonar que fessis pública, com a difamatòria pua verinosa, la llista dels meus amants parisencs a les pàgines de Les Guêpes. Entenia que la maldat que guiava la teva ploma brollava d’un odi visceral, arrelat d’enveja, per no gaudir dels mateixos suposats favors.

          Però, com a dona, no podia acceptar que donessis a entendre, amb un malèvol libel, que el fruit del meu ventre procedia d’una llavor diferent a la del meu marit. L’odi genera odi, i m’havies enverinat. Llançada al buit, havia d’acabar amb aquell odi que a res no portava.


          Encara no he pogut oblidar la nostra última trobada. Com a cloenda d’aquella desmesurada festa de disfresses, suposo que t’excitava la idea de fer-me’n l’amor amb l’antifaç posat. Era evident que m’havies reconegut, malgrat la màscara; però la teva mirada no mostrava l’odi habitual, sinó que desprenia fascinació i desig.

          Jo et mirava els ulls, encesos. Tu, encara contenint-te’n, admiraves els meus pits. Massa tard ja, vas descobrir el ganivet que amagava a la mà.


          Això sí, he de reconèixer el teu enginy: conservar el ganivet, com a record d’aquella vetllada apassionada, emmarcat amb una irònica inscripció: «Regalat per Mme. Louise Colet... a la meva esquena», és el millor epíleg per concloure la nostra història d’amor i d’odi.

oO0Oo

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Preciós meu...
(Epístola fictícia de la poetessa Louise Colet
al novel·lista i periodista Alphonse Karr).

Creative Commons License

Il·lustració:
"La bella de l'antifaç"
Toni Arencón i Arias


Louise Colet (Marie Alexandre Alophe)
"Louise Colet (Marie Alexandre Alophe)"

     Louise Révoil de Servanne (Aix-en-Provence, 15 d’agost de 1810 – París, 8 de març, 1876), estava dotada “d’una bellesa enlluernadora i angelical, i d’un talent excepcional per a la poesia”.

Louise Colet (Les chants des vaincus: poésies nouvelles)
"Louise Colet (Les chants des vaincus: poésies nouvelles)"

     Esposa del músic Hippolyte-Raymond Colet, la parella s’havia traslladat a París, on Louise va començar a publicar els seus poemes, obtenint l’any 1839 el prestigiós Prix de l’Académie française, dotat amb dos mil francs, per la seva obra “Le musée de Versailles”. Aquest fet, i la seva postura feminista i liberal, va provocar que es guanyés l’enveja d’alguns crítics, en especial d’aquells que no pertanyien al seu cercle d’amics i admiradors.

     El 16 de juliol de 1840, la poetessa va clavar un ganivet de cuina, de mànec negre, a l’esquena del periodista Jean-Baptiste Alphonse Karr, enfurismada per l’afirmació, atribuïda a aquest últim, referint que el seu embaràs es devia a «une piqûre de cousin» (picada de mosquit), joc de paraules en relació al cognom del seu amant, el filòsof Victor Cousin.

Alphonse Karr
"Alphonse Karr"

     Afortunadament, l’agressió no va tenir conseqüències greus. Alphonse Karr no va posar cap queixa, i demostrant el seu enginy, va conservar el ganivet com a record, emmarcat amb una irònica inscripció:

DONNÉ À ALPHONSE KARR
PAR MADAME LOUISE COLET...
DANS LE DOS.

     Henriette-Suzanne, la filla de Louise Colet, va néixer aquell mateix any i ni el seu marit ni el seu amant van assumir la paternitat.

Louise Colet i la seva filla Henriette (Adèle Grasset)
"Louise Colet i la seva filla Henriette (Adèle Grasset)"

     Separada de fet de Colet l’any 1843, la seva casa a París (21, Rue de Sèvres), va esdevenir punt de trobada dels més importants escriptors de l’època, una espècie de saló-acadèmia, freqüentat pels contemporanis de la comunitat literària, artística i cultural parisenca, tal que Victor Hugo, Victor Cousin, Charles de Rémusat, Alfred de Vigny, Abel Villemain, Alfred de Musset, Gustave Flaubert, Charles Pierre Baudelaire, Gustave Le Vasseur, Sainte-Beuve, Théodore de Banville...

Louise Colet (Jean-Jacques Pradier)
"Louise Colet (Jean-Jacques Pradier)"

     Guanyadora en tres ocasions més del Prix de l’Académie française, era anomenada la “Musa” de la literatura francesa. Va ser l'amant del poeta, dramaturg i novel·lista Alfred Victor de Vigny; del polític i escriptor Abel-François Villemain; del poeta Alfred Louis Charles de Musset (amant també de George Sand) i va mantenir durant deu anys una tempestuosa relació amb l’escriptor Gustave Flaubert (recollida en una fascinant correspondència epistolar), afirmant-se que va ser la inspiradora de la cèlebre novel·la “Madame Bovary”.

Lettres à Louise Colet (Gustave Flaubert)
"Lettres à Louise Colet (Gustave Flaubert)"

     Era tal la importància i el prestigi de Louise que Victor Hugo va escriure amb sorpresa que “sempre havia pensat que Gustave Flaubert no existia”, “que no era més que el pseudònim literari de Louise Colete”, fins que va conèixer l’escriptor en persona.


[ Tornar a Pàgina Principal ]


No ho entenc...

Odi (Toni Arencón i Arias)

No ho entenc...


     Jo odiava l'amo vell. L'odiava amb profunda aversió, des que vaig començar a treballar per a ell, amb dotze anys, com a mosso de quadres. L'odiava, veient com dilapidava la seva fortuna —ell, que mai no havia passat gana—; l'odiava pels seus viatges a Europa, envoltat de dones exuberants i gaudint de tots els plaers de la vida. El meu odi era tan visceral, tan intens i exaltat, que cada nit somiava amb la seva mort.

     Vaig tenir que esperar molts anys; però, el dia que va morir, no vaig plorar per ell com van fer els altres membres del servei. Al contrari, ho vaig celebrar muntant el seu millor cavall i cridant —boig d'alegria— mentre cavalcava pel bosc. No m'esperava que l'animal refusés saltar aquell tronc... En un instant de certesa, vaig saber que m'havia trencat el coll en la caiguda. Després va arribar la foscor. I la veu poderosa que em va indicar que seguís la llum brillant.

     Ho vaig fer. I em vaig trobar de nou a la propietat de l'amo. Allà estava la mansió, els jardins, la granja, les quadres... i ell. Però ja no era vell. Es conservava tal com havia estat setanta anys abans, amb el magnífic posat que tenia quan va guanyar la medalla olímpica de salt d'obstacles.

     Sense dir-li res, em vaig encaminar vers les quadres, obeint una força superior a la meva pròpia voluntat. No ho podia entendre. Si aquell lloc era el cel, com podia ser que ell continués gaudint dels plaers de la vida mentre jo havia de continuar al seu servei?

     Vaig tornar a sentir la veu profunda: «No t'equivoquis. Aquest és el cel, sí, però és el seu cel, un cel a la seva mida. Et va recollir de l'orfenat i et va proporcionar recer, treball i menjar; encara que sempre va saber que tu no l'apreciaves. Aquest és el seu cel, i al mateix temps, mentre no siguis capaç d'alliberar-te del teu odi, és també... el teu purgatori».


Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
No ho entenc...

Creative Commons License

Il·lustració:
"Odi"
Toni Arencón i Arias

[ Tornar a Pàgina Principal ]


«Cançó de tempesta»
Finalista
XII Certamen de Poesia Breu
Esplai d'Olot - Obra Social "la Caixa"

XII Certamen de Poesia Breu

Cançó de tempesta


És la pleamar, emparant-se en la foscor de la nit d’un esguard
malèvol. Preguen, pregàries d’espurna, els mariners; i a la vila,
les dones s’encomanen a la llum ballarina dels ciris de l’església.
Que tornin els homes. Que tornin, sans i estalvis, els homes d’argila.

Vigília. La mar arranca bocins de pell de les roques i els arrossega,
mossegats i desfets, dipositant-los als peus de falesa dispersa
de la blanca cala. És polsina. Plou. El gregal dibuixa tatuatges
de sorra i d’escuma i de llavis en flor de marinada.

I, adés, sóc l’absència... Per un instant d’eternitat,
prometo: no causaré dol. De ningú seré. De cap instant definitiu.
De cap dolor sofert entre silencis. De cap llàgrima vessada.
De cap brot d’escuma, orfe de mar, entre la sorra.

Una fulla de navalla, feta d'acer molt trempat, talla l’albada. L’avi
repara la xarxa. Bufa, innocent i suau, el llebeig.
I és blanca i blava, la mar. Sobre l’arena de la platja,
dispersos, bocins de pell. I a les roques,
[ més enllà del far, del cel i de la immensitat del temps ]
cicatrius que el vent llepa. La mar és blanca
i blava. Blava i blanca. Sura
una rosa vermella en la distància, jugant entre les ones.


Toni Arencón i Arias
«Cançó de tempesta»

Finalista
XII Certamen de Poesia Breu
Esplai d'Olot - Obra Social "la Caixa"
Olot, 19 de febrer de 2012

A la premsa:
El Punt Avui


[ Tornar a Pàgina Principal ]

Excés d'ús

El no-res (Toni Arencón i Arias)

Excés d'ús


     Als 19 anys vaig començar a treballar, al torn de nit, en una empresa automatitzada de fabricació de biodièsel. La meva feina consistia en vigilar el panell de control. Si alguna llum d’alarma s’encenia, havia d’aturar el procés corresponent. I res més. L'endemà, els tècnics s'encarregarien de solucionar el problema.

     Amb el temps, les nits van començar a fer-se’m eternes. Immenses. Interminables. Sense poder parlar amb ningú, sense cap estímul. Consumint-me, davant del desolador panell, en tornar a casa em deixava caure al sofà, perdut l’esma, amb el son convertit en malson. Afectada de vigília depressiva, vaig deixar de sortir amb les amigues i de dinar amb els pares els caps de setmana. I així, mesos i mesos.


     Un vespre, en anar a la feina, em vaig trobar un llibre de relats, abandonat en un seient del metro. Mai no havia estat gaire aficionada a la lectura; però, aquella nit, submergida en la màgia dels relats, la mesura del temps es va modificar i les hores van deixar d’arrossegar-se. Per descomptat, vaig repetir aquella fórmula contra l’avorriment.

     Va ser així com em vaig convertir en una devoradora de llibres. Centenars de llibres! Nit rere nit. Ells em van salvar de la inanició, del tedi, de la inutilitat d’una feina desproveïda de sentit...


     Recuperades les il·lusions, i aprofitant una setmana de vacances, em vaig animar a viatjar a Verona, amb les amigues.

     Va succeir al restaurant de l’hotel. Em vaig oblidar de llegir. No vull dir que m'oblidés de llegir en sentit de circumstància passatgera. Va ser radical. En apropar als meus ulls la carta, vaig descobrir que era capaç de pronunciar els sons fonètics dels plats del menú, però no comprenia el seu significat.

     –Hiperlèxia per excés d'ús –em va diagnosticar el neuròleg–. Tots els excessos es paguen –va sentenciar.


     No sé què serà de mi a partir d'ara. La perspectiva de marcir-me, davant del tauler de control, sense el consol d'un llibre entre les mans, és (senzilla i desesperadament) insofrible.

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Excés d'ús

Creative Commons License

Il·lustració:
"El no-res"
Toni Arencón i Arias

[ Tornar a Pàgina Principal ]


Entrevistat a
"El Prat Ràdio"
per José David Muñoz
A propòsit del lliurament dels premis del
I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat

El Prat Ràdio

     Avui, 13 de febrer de 2012, he estat entrevistat a "El Prat Ràdio", pel presentador del programa Planeta Prat, José David Muñoz, per parlar sobre el propassat lliurament de premis del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat.

[ Escoltar Podcast ]
Emissió del dia 13/02/2012. 3a HORA: 11:00h.

     El temps dedicat a l'entrevista ha passat en un sospir i m'he deixat (com sempre) moltes coses per explicar i moltes mencions per fer, així que aprofito aquesta entrada per reproduïr la nota d'Agraïments de la pàgina 56 de "Silenci Sensacional", el poemari recopilatori amb les obres premiades i finalistes:

     "Organitzar aquest certamen poètic ha estat, per a mi, complir un doble somni: ara, un certamen poètic dirigit als més joves; adés, que portés el nom de la meva vila; però complir aquest doble somni no hagués estat possible sense la col·laboració desinteressada d’un grup de persones, enamorades de la poesia, que a títol individual o col·lectiu, han dedicat al projecte el seu temps, la seva dedicació, el seu esforç i la seva il·lusió.

     El meu agraïment més sincer:

     ...als amics i amigues que han format part del jurat, en les seves diferents categories: M. Roser Algué Vendrells, Pep Colomer, Lluís Servé, Pilar Campmany i Piqué, Miriam Petit, Daniel Ferré, Empar Sáez, Anna Riera, Montse Assens, Francesc Arnau, Sandra Domínguez Roig, Núria Niubó, Mariano Martínez, Òscar Solsona i Pepe Maiques.

     ...al mestre Ramon Navarro Bonet, que ha exercit com a president del certamen.

     ...a l’artista Pilar Campmany i Piqué, per les seves meravelloses il·lustracions.

     ...a M. Roser Algué Vendrells, pel seu emotiu pròleg.

     ...a Francisco Lorenzo Gallardo (Regidor de Cultura), Margarita García (Regidora d’Educació) i Cristina Gutiérrez Valverde, de l’Ajuntament del Prat de Llobregat, pel seu suport.

     ...a José David Muñoz, Isa Gon, Francesc Gelabert, Marc Sánchez i Isabel Gonzalo (El Prat Ràdio), per posar les nostres paraules en antena.

     ...a Sergi Olivera i a la revista Delta del Prat de Llobregat, per la seva difusió del Premi.

     ...als Casals Catalans d’arreu del món que han participat portant la convocatòria una mica més enllà.

     ...als Centres Educatius que han apropat els cartells i les bases del certamen al seu alumnat.

     ..als companys i companyes de l’Equip Editorial de Lo Càntich, per la paciència que tenen amb mi, per la confiança que em manifesten i per la seva amistat incondicional."

Gràcies!

Toni Arencón i Arias

Silenci Sensacional (diversos autors)
«Silenci Sensacional»
Diversos autors

I Certamen de Poesia
Infantil i Juvenil
Vila del Prat
2011


Col·lecció Camí del Sorral
Número 1
ARC - Lo Càntich
64 pàg | 150x210 | Rústica

[ Adquirir ]

[ Tornar a Pàgina Principal ]

[ Escoltar Podcast ]


«Cançó d’amor sota la pluja»
(Havanera de tardor)
Primer Premi
XVI Certamen Poètic de Palafrugell

Racó Poètic Palafrugell

Cançó d’amor sota la pluja (Havanera de tardor)


Plou, amor, aigua de vida, i enmig de la tempesta
et cercaré, amb salabror a la pell i les mans tremoloses,
arran del fred, del vent, del cel gris i de la pluja,
amarat de ferotge sentiment guarnit de lluna,
com les onades d'amor amb que em bressoles.

                    Trenca’m d’amor i dóna’m la vida.
                    Vesteix-te’n d’escuma, de blau i de sal.
                    Fes-te’n onada i apaga el capvespre.
                    Amara’m de llum i allbera’m la sang.
                    Escapça’m fogates amb ribets de menta.
                    Sigues donzella de vent de mestral.


Solcaré el teu cos, d’ivori i gessamí, balancejant-me,
encisat d'espigues de blat, d’enyor, d'anhels i dubtes,
entre brases de foc, brogit de brins i solcs d'espurnes,
assossegat per la llum dels teus ulls emmirallant-me.

                    Trenca’m d’amor i dóna’m la vida.
                    Abrigalla’t de seda, de rall i raglan.
                    Bressola’m d’argila, de goig i somriure.
                    Espigola’m de foc i de groc ginestar.
                    Glosa’m rondalles i roba’m la pena.
                    Sigues donzella d’argenta i safrà.


Plou, amor. Plau-me la pluja, en suspensió damunt la sorra.
Amb la mar tremoladissa, tallant les ombres
l'esguard s'encega. A cada pinzellada et tornes assequible.
De matinada, la marinada dibuixa somnis que el vent aguaita.
El mar oneja, sobre les roques, remor de versos,
que s'endinsen dedins la nostra cambra. Escampa,
i cada estel, curiós, et mira. Plou-me la pluja.

Jo t’acaricio i m’abrigallo, amb recer de tu i de mi,
                                        ... i amb la teva olor de terra humida.


Toni Arencón i Arias
«Cançó d’amor sota la pluja»
(Havanera de tardor)


Primer Premi
XVI Certamen Poètic de Palafrugell
19è Aniversari de les Trobades Poètiques
22 de gener de 2012


     Diumenge, 22 de gener de 2012, al Teatre Municipal de Palafrugell, vaig tornar a viure una jornada molt especial. Molt especial perquè el jurat del XVI Certamen Poètic de Palafrugell va considerar el poema «Cançó d’amor sota la pluja (Havanera de tardor)» com a mereixedor del Primer Premi, guardó que vaig rebre de les mans del Regidor de Cultura, sr. Xavier Roca. Molt especial perquè em vaig retrobar amb les persones que són el cor i l'ànima del Racó Poètic Palafrugell, les amigues Carme Hostaled i Montse Caussa, com a representants visibles de tota una colla de persones amants de la poesia que gaudeixen organitzant les Jornades Poètiques. Molt especial perquè vàrem tenir l'oportunitat d'escoltar els poemes dels participants en la categoria infantil i compartir la seva il·lusió. I molt especial perquè l'amiga i poetessa Laura Ropero es va portar també el Tercer Premi del Certamen. Per tot plegat, a tots i a totes, gràcies !!!

Palafrugell (2)
Laura Ropero - Octavi de la Varga - Montse Caussa - Xavier Roca
Toni Arencón - Carme Hostaled

Palafrugell (1)
Toni Arencón - Laura Ropero

Ressenya de l'acte, poemes dels guardonats i més fotografies a:
Lo Càntich

[ Tornar a Pàgina Principal ]